Ahotsak: seguint el camí del diàleg

Aquest migdia he baixat a Barcelona a la concentració en favor de la pau i el diàleg organitzada per una vuitantena d’entitats de tot tipus sota el lema “Si al procés de pau, el diàleg és l’únic camí”.

La concentració que en un principi rebia el suport de gairebé tots els partits i organitzacions socials de Catalunya es va tornar polèmica des del moment que els principals partits catalans (PSC i CiU) i les principals centrals sindicals  van boicotejar-la per no estar d’acord amb el lema (¿?).

He arribat deu minuts abans del començament  i a la plaça (sant Jaume) ja havia una més que nombrosa presència de militants i simpatitzants d’EUiA al voltant de dues grans pancartes que reclamaven la pau i el diàleg com a mitjà per a aconseguir-la . La solució al conflicte basc és una de les dues prioritats que ens van marcar a EUiA per aquest any (juntament amb combatre la sinistralitat laboral), i es nota que la nostra gent està engrescada amb el tema. Un gran número de ciutadans es va acostar a les persones que repartien les enganxines amb el lema de la campanya: “Cal diàleg”. En definitiva, hem estat l’única organització (a part de la gent de Revolta Global) que ens hem deixat veure sense complexes. També és cert que quan he arribat  havia la incertesa de quanta gent hi acudiria, faltava molt poc per començar i poc més de mitja plaça s’havia omplert. Però finalment la gent ha donat una lliçó de compromís a determinats polítics i la plaça era plena de gom a gom, diuen que passava de llarg el miler de persones, fent-ho gran part dels assistents a títol individual. Com he dit, políticament a part de la nombrosa presència de la nostra gent hi havia un grup ben visible de gent de Revolta Global i just abans de començar l’acte van arribar un grup de companys d’ICV amb les seves banderes. Em sap greu dir-ho, però em va decebre força la gent d’ERC. Només vaig veure Joan Tardà i a l’Anna Simó (a part d’un nano que portava una bandereta d’ERC). Mira que no pensava mai que hauria de fer-ho, però acabaré de donar-li la raó al Carretero: haurà tingut alguna cosa a veure en Montilla per la contenció dels republicans en un acte com el d’avui? En tot cas, tractant-se del tema que es tractava i havent-hi els convidats que hi havia, confesso que m’han decebut una mica.

L’acte en sí ha estat senzill però molt emotiu. L’ha presentat l’actriu i companya nostra (a la Fundació l’Alternativa d’EUiA) Carme Sansa. Ha comptat amb el protagonisme d’un grup de dones catalanes de diferents col·lectius i sobre tot de les dones basques d’Ahotsak (veus en basc) que donen una continua lliçó de compromís sense partidisme a la resta de societat i sobre tot als seus partits. M’ha agradat molt la intervenció de Jone Goirizelaia, coneguda i qualificada militant de l’esquerra abertzale. Espero que les seves paraules siguin compartides per molta més gent a Batasuna.

Ahotsak agrupa més de 5.000 dones a Euskadi i espero també que la idea de buscar solucions i d’implicar-se per sobre de les diferències partidistes tiri endavant (no cal dir que en aquest foro tampoc hi és cap dona del PP).Molt emotiva també la interpretació de Marina Rossell del cant dels ocells (amb lletra de Salvador Espriu) i sobre tot m’ha emocionat molt la interpretació per Raimon del seu clàssic País Basc, que va fer que darrera d’ell alguna de les dones d’Ahotsak presents no poguessin aguantar les llàgrimes. Quan Raimon acabava la seva actuació, jo pensava en la dignitat de tants artistes i intel·lectuals bascos, catalans i espanyols (aquests últims molt pocs per desgràcia) que ens donen dia a dia una lliçó de compromís públic.Veure aquests artistes a l’escenari, a la concentració, o signant el manifest fa que vegi determinats polítics d’una alçada molt curta. Mentre que aquells arrisquen les faves per dignitat (molts desenvolupen bona part de la seva carrera a l’Estat), aquests devien estar amb la calculadora a la ma contant quants vots els podia costar la seva presència d’avui. De vegades, la meva dignitat personal m’agraeix que no militi en un partit dels anomenats de govern.[@more@]

Comentaris tancats a Ahotsak: seguint el camí del diàleg

Iñaki de Juana

Demà l’Audiència Nacional resol si s’atenua o no la situació penitenciaria d’Iñaki de Juana per motius humanitaris. El fiscal demana que continuï complint la pena imposada sota arrest domiciliari. Per la seva part, el PP diu que es tracta d’un xantatge del pres i que ha de continuar empresonat independentment que pugui costar-li la vida.  

Avui la indecent presidenta del PP basc, Maria San Gil, ha dit que s’ha de tractar a Iñaki de Juana amb la mateixa compassió que va tenir ell amb les seves víctimes, i que la situació en que es troba (empresonat) és conseqüència d’haver assassinat 25 persones.

Sobre la primera part del comentari, San (de santa no té res, us ho asseguro) Gil diu que s’ha de tenir la mateixa compassió que de Juana. Es retracten ella i el seu partit. Vol dir aquesta presumpta senyora que ella i el seu partit tenen el mateix grau de compassió i humanitat que l’assassí de 25 persones? Us garanteixo que la pregunta i la possible resposta no em podrien arribar a sorprendre gaire.

La segona part de l’afirmació és fastigosament falsa. Iñaki de Juana no està empresonat per haver assassinat 25 persones, per aquests delictes ja va complir els anys de presó que legalment tenia assignats. De Juana està empresonat perquè precisament quan va acabar de complir la pena que tenia assignada i havia de sortir de la presó, la brunete mediàtica, dirigida pel PP, va decidir que havia de continuar empresonat, i com que el PSOE i el seu grup mediàtic no van tenir arrestos per oposar-se, van haver de buscar una raó “legal” per mantenir-ho empresonat una quans anyets més. I no van trobar cap altra raó que dos articles d’OPINIÓ!! publicats al diari basc Gara. La prorroga dons que li van adjudicar, a més, amés dels 17 anys de presó que va complir, va ser de 12 anys més. Aquesta, i no un altra, és l’autentica raó per la que Iñaki de Juana està a la presó; i la causa del seu nou empresonament li va portar a fer aquesta vaga de fam. I això Maria San Gil ho sap. Repeteixo, indecent.

La moraleja del cas és que el PSOE no aprèn de les moralejes. Accepta, per falta de valentia política, que el PP i companyia el fiquin en continus embolics… i desprès es queda atrapat en un embolic encara més gros. Allargar la presó a una persona per un presumpte delicte (d’OPINIÓ!!) l’ha portat a la situació actual. La decisió d’Iñaki de Juana, tant equivocada com desesperada, li reportarà (depenen de la decisió de l’AN) crítiques encara més ferotges per part dels representants de la dreta extrema. Si hagués actuat conforme a la lògica, la legalitat i sobre tot els principis democràtics, avui no es trobaria en la situació que es troba. I el que és més important, no hagués participat de l’actuació indecent del PP…i aquestes coses les esquerres les acaben pagant.          

[@more@]

Comentaris tancats a Iñaki de Juana

Aquest Corbacho no fa gràcia

Avui surten a la premsa unes declaracions fetes per l’alcalde de l’Hospitalet de Llobregat i president de la Diputació de Barcelona davant  la Cambra de comerç en les que afirma que la immigració crea inseguretat a la seva ciutat.

Confeso que quan he llegit aquestes declaracions no he pogut més que quedar-me amb la boca ben oberta, no tant pel contingut de les mateixes com pel personatge que les fa. Dir el que va dir no em resulta gens estrany. Com tots els vigatans i osonencs, ja estic acostumat a sentir coses com aquestes, però no a un representant polític democràtic amb un important càrrec. A més, no ens enganyem, la realitat social de l’Hospitalet no té res a veure amb la de Vic: L’Hospitalet és una ciutat representativa de l’altra immigració ebuda: l’espanyola; mentre que Vic no va rebre una immigració massiva fins fa ben poc.

La frase en qüestió no va ser una frase que se li va escapar sense voler. El senyor en qüestió, Celestino Corbacho i Chaves – nascut a Valverde de Leganés, província de Badajoz-, es va recrear dient que “Necesitaré a partir de junio –les eleccions municipals són al maig- más autoridad como alcalde para imponer orden y disciplina. Me obligará a cambiar el funcionamiento de la administración para colocar más policia…”.

Aquestes declaracions, fetes per un alcalde conegut per les habituals dosis de populisme amb les que desenvolupa la seva activitat no són, com deia, fruit d’un lapsus. És la resposta que oferirà el PSC-PSOE al repte de la immigració de cara a les properes eleccions municipals. Ja a Vic el seu candidat, Josep Burgaya, va centrar tota la seva intervenció a l’últim ple de pressupostos (l'any passat) en defensar un important increment de la despesa en policia, tot i reconèixer que Vic no pateix problemes d’inseguretat. Com en d’altres temes, el PSC-PSOE davant un conflicte (l’augment de la immigració) i l’ús barroer que en fa la dreta extrema (i l’extrema dreta, en el cas de Vic) acaba sumant-se a les idees del rival per por a perdre un grapat de vots. Deia, que el més patètic del cas és que aquestes declaracions les fa un immigrant, que consti que jo també ho sóc, a una ciutat que té la immigració com a senya d’identitat. Corbacho diu que a la seva ciutat hi ha un 22% d’immigrants, fet que demostra que només considera immigrants a les persones vingudes de fora l’estat. Per tant, només són ells els que han d’aprendre una llengua (a poder ser la castellana) i una cultura (ídem), només són aquests els que s’han d’integrar.

No es pregunta el sr. Corbacho perquè abans de l’arribada de la immigració estrangera, la seva ciutat i d'altres de l'entorn ja eren de les més insegures del país (perdó: la regió) Segons la teoria Corbacho, potser perquè ja era una ciutat d'immigrants? La delinqüència i la inseguretat, doncs, són conseqüència de la immigració o de la marginalitat? Que és llavors el que hem de combatre? I aquest combat com es fa, amb més policia o amb més recursos contra la marginalitat?.

Vostè sr. Corbacho és màxim dirigent de la segona ciutat del país (perdó, regió) i el seu jefe, el del país (…regióooo), i jo com a persona profundament d’esquerres me n’alegro que pugui ser-ho no havent-hi nascut aquí. Però no puc consentir, em provoca fàstic venint de qui bé, sentir-li dir que la immigració provoca inseguretat. Alguns immigrants poden arribar a provocar inseguretat, però mai serà pel que són, sinó pel que fan. És el cas d'algun immigrant que provoca inseguretat, no per ser immigrant, sinó per les declaracions polítiques que fa, oi sr. Corbacho?

[@more@]

Comentaris tancats a Aquest Corbacho no fa gràcia

És temps de paraules, no de bombes

ETA ha intentat fer volar a Barajas, tot i que ho negui, el procés de pau. Però malgrat aquest dur cop no podem permetre que es frustrin els nostres anhels de pau i diàleg. ETA ha fet perdre aquesta oportunitat, però no té prou capacitat per fer-nos perdre l’oportunitat històrica d’acabar amb la violència i resoldre definitivament el conflicte. El compromís amb la pau i el diàleg serà més forta que les bombes i les pistoles.

Després d’aquest atemptat ETA ha de demanar perdó explícit. No valen les excuses ni la justificació per les dues morts causades a l’atemptat de Barajas. No n’esperàvem gaire del comunicat assumint-ne l’autoria, però anhelàvem el reconeixement d’haver comès una gran equivocació si, com afirma, pretén mantenir un alto el foc que li permeti assolir les seves reivindicacions per la via democràtica.  

Malgrat aquest dur cop d’ETA al procés de pau, les forces polítiques i la societat hauríem de proposar-nos mantenir-lo viu. Les amenaces i les accions terroristes no poden frustrar les nostres ànsies de pau i diàleg polític per a la resolució del conflicte a Euskadi, la desaparició definitiva de la violència i la normalització política. Quan es va declarar l’alto el foc el passat mes de març, Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) deia que el diàleg i les vies polítiques i democràtiques es començaven a imposar a la violència i la mort, i que era la millor notícia per veure a una ETA anunciant la seva dissolució. Ara, tot i la complexitat del moment, no podem renunciar a aquestes expectatives.

Seguir endavant amb el procés de pau és l’única sortida. Només fa falta voluntat política, fer ús de les vies democràtiques, reconèixer els drets de les persones i pobles, i tenir en compte el patiment de la societat basca, enlloc de mirar-se el melic com fan algunes forces polítiques. En concret el PP. L’oposició directa i malintencionada dels populars a una resolució dialogada del conflicte no pot ser el full de ruta del procés. En part, creiem que ha estat així. Tot i les intencions mostrades pel govern de Zapatero per tirar endavant un procés basat en el diàleg, la realitat ens ha demostrat que la llosa del PP hi ha estat més que present. En aquest sentit, des d’EUiA varem dir també fa unes setmanes que crèiem que el govern del PSOE havia de donar passes clares i visibles per evitar l’estancament del procés. Passes que no s’han arribat a donar. Una situació, sense dubte, que no ha ajudat a l’hora d’aturar aquells que necessiten minses excuses per amenaçar i tornar a posar bombes.

ETA ha intentat, malgrat ho negui, fer volar el procés de pau. La societat i les forces polítiques han d’usar la política i la mobilització perquè això no sigui una realitat. I ho podem aconseguir a través de quatre vies que necessàriament s’han d’alimentar de la voluntat política a la qual ja he fet esment. Per una banda, s’ha d’impulsar el diàleg democràtic constituint una taula de negociació on hi estiguin assegudes totes les forces polítiques.

La segona via se suporta en la responsabilitat del govern central. La derogació de la Llei de Partits, passar pàgina en el capítol del pacte antiterrorista entre el PP i el PSOE, l’apropament de presos, una política penitenciària d’acord amb les lleis vigents i el rebuig a les legislacions d’excepció, són camins per aconseguir avançar en ferm en el procés de pau i diàleg.

La tercera via per assolir la pau és que el govern, els partits polítics i el sistema democràtic reconeguin el dret a decidir. El respecte a la voluntat democràtica dels bascos i les basques, el respecte al seu futur i el marc jurídic que es vulguin donar.

I quarta, la mobilització social per la pau i el diàleg a Euskadi, a Catalunya i al conjunt de l’estat espanyol, per tal d’acompanyar un procés necessari que, lamentablement té les resistències dels terroristes i la manca de voluntat de la dreta. És obligat exigir, des de la política i la mobilització, una via més. Aquesta no és conseqüència de les voluntats democràtiques, només es troba en mans d’ETA i del seu entorn. Una via que esperem amb cansament i esperança: que ETA deixi definitivament les armes i anunciï la seva dissolució.

Jordi Miralles i Conte
Coordinador general d’EUiA
Diputat i vicepresident d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya

 

[@more@]

Comentaris tancats a És temps de paraules, no de bombes

Per la Pau i el diàleg, exigim a ETA el final de la violència…i al PP el de la indecència, i al PSOE el de la covardia i a Batasuna el del seguidisme, i a…

Avui s’han celebrat, amb una assistència de ciutadans més que considerable, les controvertides manifestacions de repulsa a l’atemptat d’ETA contra la terminal de l’aeroport de Barajas.

Portàvem tota la setmana amb la polèmica dels lemes i dels impediments dels populars i de l’AVT per assistir-hi. Des d’EUiA ja vam dir que acompanyaríem els nostres companys d’Ezker Batua i al conjunt de la societat basca, canviés o no el lema el lehendakari i anés o no l’esquerra abertzale, i així ha estat. La diputada d’EUiA, Mercè Civit ha encapçalat la delegació d’EUiA a Bilbo aquesta tarda.

De totes les maneres, crec que la decisió del lehendakari Ibarretxe i dels organitzadors de la marxa de Madrid ha estat del tot encertada. S’havien de desemmascarar les veritables raons del PP-AVT i de Batasuna per assistir-hi o no. Per a molta gent és simptomàtic que precisament l’esquerra independentista i la dreta extrema espanyolista (els dos extrems) no assistissin a les marxes. Aquest fet, per a mi, no suposa cap novetat. Des que Patxi López va trencar l’enamorament entre Redondo Terreros i Mayor Oreja, quan es tracta el conflicte basc al Parlament d’Euskadi, o hi han iniciatives de diàleg, són precisament els populars i batasunos els que s’oposen de manera conjunta. Però les raons i conseqüències d’aquestes decisions destructives són ben diferents en ambdós casos.

Batasuna, ja fa uns quants anys que està totalment desorientada i en cop d’aturar-se un moment, reflexionar i buscar una sortida, el que fa és anar pel camí que li porta un guia que fa temps que s’ha perdut i que davant el dubte, tira endavant aventurant-se cada vegada més en un bosc del que potser no podran sortir mai. Realment, em sabria molt greu que un moviment social que suposava un exemple de lluita pels drets socials i nacionals dels bascos amb un suport de gairebé el 20% d’aquesta societat, acabi enfonsat i desmembrat per no saber dir no a un grup d’il·luminats que han perdut el nord. Conec molta gent molt vàlida i capaç en aquest món que veuen com els estan portant a la destrucció política.

El cas de l’estratègia del PP, però, és ben diferent. Ells, si saben el que fan. La seva oposició intransigent al procés de pau no és només un acte d’oportunisme per desgastar el govern de cara a les properes eleccions generals, va més enllà. Saben que no poden combatre el PSOE en matèria econòmica (fan polítiques molt similars i a més estem en un moment d’expansió econòmica), en matèria social el PSOE representa posicions més centristes que les seves. Per tant, el gran tema d’oposició és i serà el de la unitat de l’Estat. La guerra lliurada per l’estatut català era temporal (l’estatut ja està aprovat i la societat espanyola va oblidant el tema), però el tema basc toca més les entranyes i té més recorregut en el temps. Si el PSOE arriba a solucionar aquest tema,  el PP es queda sense munició per anys. Es dur dir-ho, però estic convençut que el PP només contempla la rendició incondicional d’ETA (quan estiguin governant ells) o la pervivència del conflicte. Per tant, la manera d’actuar que tenen és del tot llògica i conseqüent.

Crec que és més fàcil convèncer un idiota que un indecent, i és per això que tinc més esperança en que algú aconsegueixi fer variar el rumb de Batasuna que el dels populars. Mentrestant des d’EUiA seguirem donant suport a les iniciatives que busquin una pau justa i duradora, i sobre tot, a les dels nostres companys d’Ezker Batua, tantes vegades valents com a criticats des de les espanyes.

[@more@]

 

Comentaris tancats a Per la Pau i el diàleg, exigim a ETA el final de la violència…i al PP el de la indecència, i al PSOE el de la covardia i a Batasuna el del seguidisme, i a…

ETA avui

Tant a Euskal Herria com a d’altres indrets del món, ETA encara és considerada com a part del moviment d’alliberament nacional basc. Però, és això realment així? No hi ha dubte que el moment i la manera en què va néixer ETA –durant el període de repressió franquista contra els pobles de l’estat– dóna pistes de l’origen clarament polític d’aquesta organització. 

Però el que, segons la meva opinió, definia més clarament aquesta naturalesa era el convenciment de bona part del poble que diu defensar que aquests mitjans armats eren els únics per aconseguir uns objectius polítics en absència de mitjans democràtics per fer-ho. Això quant al fons. Quant a la forma, qualsevol organització que es vulgui autoanomenar d’alliberament nacional ha de tenir indiscutiblement una estructura subordinada a una direcció política.

Crec que la principal causa del fracàs (espero que no definitiu) del procés de pau és precisament la pèrdua per part d’ETA de la seva naturalesa política. Ja fa temps que la immensa majoria de la societat basca es mostra contrària als seus mètodes d’actuació (un altra cosa són els objectius). L’anterior treva va demostrar que el braç polític (Batasuna) havia perdut qualsevol tipus d’autonomia respecte del militar, i l’actual procés ha demostrat que la direcció política d’ETA ha perdut la batalla contra la direcció militar. Una direcció militar formada per joves vinguts de la kale borroka, amb una més que deficient formació política, incapaç de qualsevol actitud i aptitud per contextualitzar una situació política i, el pitjor, desconnectats de la gent que havia estat dirigint l’organització armada durant els darrers anys. Que Josu Ternera (amb l’indubtable pes que té) hagi estat incapaç d’imposar les seves tesis a la majoria és el pitjor senyal. Ens diu que, ara per ara, no hi ha ningú amb capacitat de decisió que estigui capacitat per negociar.

Perquè no es pot considerar capacitat qui desprès d’enfonsar quatre plantes d’un aparcament i matar dos innocents (encara que no ho pretengués) diu que es manté l’alto el foc. Només qui viu desconnectat de la realitat pot creure que la millor manera de pressionar el Govern espanyol és posar centenars de quilos d’explosiu en una infraestructura de transport amb milers d’usuaris (volia insinuar ETA que pot superar la barbàrie de l’11M?).

Algú pensa que ara millorarà la situació dels empresonats? Es pot pensar que Batasuna té més a prop ara presentar-se a les eleccions? Aprofundint en aquest últim aspecte, independentment que cregui que Batasuna s’hauria de poder presentar –per un principi democràtic, ja que representa prop del 15% de la societat basca– estic convençut que el més intel·ligent que podia fer l’Estat espanyol és permetre que l’esquerra abertzale s’hi pugui presentar Més d’un dins del món Batasuna no deu voler ni imaginar-se aquest escenari. La davallada  electoral podria ser més espectacular que la de 2001. Sempre he defensat (i no sóc l’únic) que l’enfonsament del vot de Batasuna acabarà deixant sense oxigen a ETA i provocarà una revolta al seu mon. La il·legalització de Batasuna, doncs, representa un baló d’oxigen que permet mantenir «prietas las filas» al món  de l’esquerra abertzale.

Vaig néixer i he passat la major part de la meva vida a Euskadi, hi vaig sovint (de fet, l’atemptat de Madrid el vaig viure allà) i es nota en la societat basca una sensació de desesperança i també d’indiferència respecte d’ETA. Però encara que molta gent de fora no ho cregui, la sensació de desesperança és més accentuada entre gran part dels militants de l’esquerra abertzale. Veuen que les últimes oportunitats de donar-li una sortida digna (per als seus interessos) al conflicte se’ls escapen entre els dits. I tot per culpa que ningú, dins del seu món, és capaç de fer passar drets una colla d’adolescents moguts més per l’odi que pel pragmatisme a l’hora d’aconseguir el seu objectiu polític.

Estic convençut, igual que la majoria dels bascos, que el procés de pau (sempre i quan no torni el PP al govern) no té marxa enrere. Però serà més llarg del que ens pensàvem. L’esqerra abertzale encara espera el seu Gerry Adams…, i Euskadi també.

Una última dada: serà important seguir amb atenció les futures detencions que pugui fer la policia espanyola i francesa. Dins d’ETA els relleus solen produir-se per «sospitoses» caigudes de les seves direccions.

[@more@]

Comentaris tancats a ETA avui

FELIÇ 2007

Avui que està  a punt de finalitzar l’any 2006 i començar el 2007, m’agradaria desitjar-vos a tots els que seguiu normalment aquest blog un feliç any nou.

Espero que aquest any nou porti sobre tot pau i sigui l’any en el que poguem veure per fi el final de la injusticia i la desigualtat al món.

Intenteu almenys ser feliços. 

Bon any!! Salut i solidaritat!!

[@more@]

Comentaris tancats a FELIÇ 2007

La democràcia arriba a l’Iraq

Ja no suposa cap mena de novetat dir que la invassió de l’Iraq pel “trio de las Azores”  es va efectuar sota un bon grapat de mentides de sobra comprovades. L’única excusa que encara semblava convèncer a la majoria de governs europeus era la de la instauració d’una democràcia a l’orient mitjà. Potser allò que aquests governs europeus no savien és que la democràcia que es vol instaurar és la d’estil americà. La de primer dispara i desprès demana.La situació caòtica de l’Iraq, de pre-guerra civil i infectada de mujaidins d’Al Qaeda, ha portat a reconèixer a la mateixa administració nord-americana que no estan guanyan la guerra (ja van reconèixer també que és una guerra). L’únic èxit que podia vendre l’administració USA era la captura de Sadam Husein. A partir d’aquí, el final del dictador era del tot previsible. Els continuats canvis de jutge (segons la conveniència de l’administració americana), els assasinats de membres i familiars de l’equip d’advocats de Husein (tot això sense suspensió del judici), no oferien dubte que la sentència dictada estava predeterminada.La rapidessa de la seva execució es deu a l’ànim de revenja dels chiís i a l’interès polític de l’administració Bush. La crida dels advocats de l’ex-dictador als governs europeus i a les ONGs per aturar el compliment de la sentència ha provocat exactament el contrari: per no haver de sentir les pesades queixes dels que respectem els drets humans de qualsevol persona, s’han tret el problema de sobre.Sota l’ampar dels Estats Units, Iraq avança cada vegada més ràpid cap a un model d’estat islamista radical pro-americà a l’estil d’Arabia Saudita. Un estat amb un govern titella que garanteix el suministrament energètic als EUA. A canvi haurem de suportar (també els europeus) un niu de radicalisme islamista i d’inseguretat a la regió, i com es pot comprovar un serios competidor d’Arabia Saudita i dels EUA en quan a l’aplicació masiva de la pena de mort.Sadam Husein mereixia un càstig per la seva brutal actuació com a dictador de l’Iraq, però com a demòcrata no puc acceptar un càstig a l’americana. Des d’un punt de vista polític i pragmàtic, no puc trobar cap mena d’utilitat ni benefici per la seguretat d’occident i l’estabilitat de la regió la substitució de les dictadures laiques com la de l’Iraq, Siria o Libia, per règims tirànics i radicals islamistes com els de l’Arabia Saudita, Yemen o Iran.Veurem si una vegada més no hem de pagar els europeus el preu dels interessos polítics dels nord-americans.

[@more@]

Comentaris tancats a La democràcia arriba a l’Iraq

La necesidad de la izquierda hoy

Si aparcamos los localismos para asomarnos al ancho mundo, a esa bolita azul donde un 20% de las personas tienen la riqueza que necesita el otro 80% de la humanidad para sobrevivir, la visión es desoladora. Cada vez hay más pobres a pesar de la caída de la mayoría de los regímenes comunistas y del liberalismo económico. Las preguntas que brotan de manera involuntaria son: ¿qué mundo tendríamos si la izquierda no existiera?, ¿cómo sobreviviría la derecha sin su antónimo ideológico? Y, la más importante, ¿otro mundo es posible?

Decía Norberto Bobbio, en su libro Derecha e Izquierda, que ambas posturas buscan el mismo objetivo: el bien de la sociedad. No nos cabe la menor duda de que gente buena hay en todas partes pero, la cuestión diferencial, realmente importante, es el camino que sigue cada cual para conseguir el objetivo. No todo vale, ni en el amor ni en la guerra… por poco romántico que resulte desmontar tópicos.

Las personas más necesitadas serán, también, las personas que más anhelen los cambios. Comprendemos que desde la derecha se busque el conservadurismo: es más fácil ser conservador si tienes algo que conservar. Desde la izquierda se pide el cambio, hacer las cosas de otra manera, con la esperanza de que, algún día, todas las personas tengamos algo que conservar.

Tomemos como ejemplo a Yunus, ese flamante Nobel de la Paz, que, contradiciendo toda lógica capitalista, ha podido demostrar a banqueros “conservadores” (suele haber pocas mujeres banqueras) cómo las cosas pueden hacerse de otra manera. La mayoría de sus microcréditos se han concedido a mujeres en sociedades donde eran ciudadanas de segunda o tercera categoría. Ellas, no sólo han sabido encontrar su sustento sino que han asumido la responsabilidad de cubrir las necesidades de todas las personas que conviven en su núcleo familiar, incluidos los varones. Además, la institución crediticia no ha tenido pérdidas porque el número de devoluciones de estos créditos es mayor que la de los bancos “conservadores”.

Desde otro ámbito, Marta Harnecker sigue explicando por qué el marxismo es tan actual como hace cien años. El problema, a pesar de lo que digan los medios de comunicación, no es el velo religioso (siempre las mujeres en el punto de mira), o el terrorismo sino… la pobreza. La realidad abruma con sus fríos datos: los pobres son cada vez más pobres y los ricos cada vez son menos, pero con mayor poder. Y ya decía Camus que cualquier tipo de poder es un abuso. Además, toda concentración de riqueza suele ir acompañada de un debilitamiento de la democracia porque ésta se vuelve, inevitablemente, clientelar.

Carlos Taibo, certero como pocos, aclara que no se fue altercolonialistas, ni alterimperialistas, ¿por qué hay que ser alterglobalización? Se es anticapitalista y antiglobalización porque el uso de las palabras tiene que ver con el poder. Lewis Carroll a través del inefable Humpty Dumpty lo contó y pensamos que sólo era un cuento. Para seguir pensando en libertad todas las palabras tienen que ser rescatadas.

Clara Campoamor, Dolores Ibárruri o Susan Sontag, dedicaron su vida a causas que se consideraban perdidas y que hoy, gracias a su sacrificio, hacen que el mundo sea un poco “más amable, más humano, menos malo”. Siguen trabajando por ese “otro mundo” Susan George, José Saramago, Julio Anguita o Celia Amorós… personas “incómodas” que quieren que caminemos por donde no hay caminos y que, además, quepa toda la gente. Creemos, y esa es nuestra cosmovisión profana, que otro mundo es posible; otras formas de desarrollo que sean más justas con los pueblos y más respetuosas con los bienes colectivos, desde el patrimonio cultural hasta el medio ambiente. Pero estas aspiraciones necesitan de gente incómoda, con ideas incómodas, que abra caminos incómodos, que nos lleven hacia el reparto de la riqueza y de la pobreza y… eso… ¡sí es políticamente incorrecto!

[@more@]

Comentaris tancats a La necesidad de la izquierda hoy

ELS CIUTADAÑOS NO CANTEN

Ahir es va constituir oficialment el nou Parlament de Catalunya sortit de les urnes el passat 1 de novembre. Com és habitual l’acte institucional va acabar amb el cant de l’himne nacional de Catalunya, els Segadors.

Però, a més de la notícia de la constitució del Parlament, als informatius i telenotícies va ocupar un bon espai el fet que els tres diputats del “partit” de la ciutadania no van cantar l’himne nacional amb la resta de diputats. Aquest fet va ser considerat una provocació més d’aquests nacionalistes espanyols.

Aquests fets em van provocar les reflexions següents:

  1. Les provocacions d’aquesta coïa que s’autoanomena Partit de la Ciutadania (la espanyola, es clar) ho serà mentre que puguin obtenir espais als mitjans que facin d’altaveu de les seves xarlotades. A la nostra comarca en sabem una mica d’aquest tipus d’actuacions i del que busquen (i gairebé sempre troben).
  2. Dit això, no tinc cap mena de dubte que el que representen aquest tres individus no és res que no sigui present a la societat catalana. Es per això que van ser elegits sense cap mena d’objecció democràtica que fer. Ells representen aquells ciutadans que viuen al nostre país i que no es senten catalans sinó espanyols, i que a més consideren que la cultura catalana no és més que una extravagància regional dins de la pàtria espanyola. Per suposat jo no hi estic d’acord, però hi ha 90 mil persones que sí, i tenen dret a estar representades democràticament.
  3. És legítim, per tant, que seguint allò que van defensar a la seva campanya actuïn en conseqüència. Igual que és legítim poder criticar la seva actuació. Jo entenc Catalunya com a un país amb sensibilitats nacionals diferents: una catalana, crec que majoritària, i una espanyolista. I un dia o un altre això havia de quedar visualitzat al Parlament, on està representada la pluralitat del país.
  4. El que em provoca una profunda irritació és la hipocresia d’aquest personatges. Consideren totalment legítim menysprear l’himne català, però si un català, basc o d’una altra nacionalitat de l’estat fa el mateix amb el seu himne, bandera o cultura, el consideren com a una provocació. Veuen legítim (i ho és) parlar espanyol al Parlament de Catalunya, però és una provocació parlar català al Congrés dels Diputats. 
  5. Deia, que considero Catalunya com a una nació identitàriament  plural, i per això puc entendre l’existència i actuació dels ciutadaños. Igual que només puc entendre pertànyer a l’estat espanyol si aquest accepta de la mateixa manera que poden haver-hi persones que no tinguem la identitat espanyola com a nostra. Si un dia hagués de prometre la constitució espanyola al Congrés o lleialtat a les institucions estatals és ben segur que ho faria per imperatiu legal. Espero que aquesta decisió pogués estar entesa i acceptada pels mitjans i ciutadans espanyols i a Catalunya per gent com els ciutadaños. La realitat és que van haver de ser els tribunals els que sentenciessin que un ciutadà legalment espanyol, però que no s’hi sent pogués fer servir aquesta fórmula (cas dels diputats d’HB al Parlament espanyol).
  6. Mentrestant, crec que és millor acceptar amb sentit del humor les xarlotades pròpies del creador d’aquest partit. Estic convençut que si no els fem cas, acabaran per avorrir-se. Tenen un handicap,  per molt que cridin libertad, libertad, i que als seus mítings participi gent com la Rosa Díez, Gotzone Mora, Fernando Savater i Cia; a Catalunya no podran tenir la consideració de màrtirs oficials de la pàtria que tenen els seus amiguets basco-espanyols. Deu ser dur voler ser màrtir i no trobar ningú que et martiritzi. Repeteixo, si som intel·ligents i els ignorem, acabaran per avorrir-se. Un bufó sempre vol tenir protagonisme.

[@more@]

Comentaris tancats a ELS CIUTADAÑOS NO CANTEN