I love EUiA, I love IU, I love EB.

Una gran idea de la gent que forma la gran família d’IU, EUiA i EB ha nascut aquests dies. Unificar les opinions i reflexions personals d’aquelles persones que militem a IU i moviments agermanats com EUiA (Catalunya) i EB (Euskadi).

Una idea de les persones que habitualment expressem les nostres inquietuds des de la blogosfera i no de les direccions de les organitzacions en les que militem. Això demostra que les nostres organitzacions estan molt vives i actives, i que funcionen més enllà de les idees d’experts en campanyes.

I love EUiA, I love IU, I love EB. Espero que visiteu aquesta web i que un millor  coneixement de les persones que formem aquestes organitzacions, per sobre dels aparells dels partits, us animin a apuntar-vos a la transformació d’aquesta societat des d’una visió del món oberta i solidaria.

 

[@more@]

Comentaris tancats a I love EUiA, I love IU, I love EB.

Una proposta diferent per Vic

D’aquí quatre dies començarà la campanya de les eleccions municipals. De fet, ja portem varies setmanes de campanya, des de que els partits més grans van començar a triar els seus candidats de manera pública i traumàtica. Alguns porten mesos explicant les seves propostes (més de cara a la galeria que als ciutadans), també hem començat a veure cartells a les parades del bus, locals de campanya, etc. Que carai!, tots ens hem mogut!! Però cadascú seguint un model i manera de fer d’acord amb les maneres ben diferents que tenim d’entendre la política. No negaré la importància que té el fet que la teva proposta surti als mitjans. Però basar una campanya en el merchandising i els mitjans no acosta els ciutadans a la política (a més de suposar un gasto immoral que a vegades porta als partits a caure en pràctiques poc netes per a finançar-se).

Tot i que sembli que d’altres partits s’han bellugat més que nosaltres, les persones d’ICV i EUiA a Vic sabem que això és del tot fals. Ho sabem nosaltres i totes les persones i entitats ciutadanes amb les que ens hem anat reunint durant aquestes darreres setmanes. Trobades que fugien de repercussions mediàtiques i del flaixos, però que han estat més que profitoses. Ens han acostat encara més a realitats plurals i a vegades difícils, però que per molt que siguin ignorades per la dreta (i per bona part de l’esquerra) formen part de la realitat de la nostra ciutat.

Com deia, no trobareu informació mediàtica d’aquestes trobades a la premsa, no era l’objectiu. On sí que trobareu bona part del resultat d’aquestes trobades és al programa electoral elaborat a partir de les propostes obtingudes gràcies a la col·laboració, idees i també queixes expressades per aquestes persones i entitats. Ara el que toca és donar-les a conèixer. Si voleu tenir-les de manera complerta, podeu entrar a l’enllaç següent (http://www.euia.cat/osona/municipals07/municipals2007.htm) i llegir-les. Espero que us agradin…

[@more@]

Comentaris tancats a Una proposta diferent per Vic

Boris Ieltsin sense hipocresia

Encara tinc molt present una imatge d’aquest mediocre personatge que ens va deixar fa un parell de dies, és de quan encara manava i la vaig veure en una tira còmica de l’històric diari basc EGIN, avui Gara, (tancat fa uns anys a l’estil Ieltsin – o Putin-).

La tira en qüestió constava de tres parts. A la primera sortia un Ieltsin borratxo amb un got (presumiblement de vodka) a la ma. A segona, Ieltsin apareixia sobre una gran taca de sang. Per últim, a la tercera imatge es resolia el misteri: Vodka + Sang = Bloddy Ieltsin (en honor al conegut cocktail).

La imatge, crec que boníssima, tenia més que una notable semblança amb la realitat. Era l’època en que Ieltsin banyava de sang Txetxènia  i es banyava ell mateix  per dins amb vodka, i tot això amb el beneplàcit complaent de l’anomenada comunitat internacional (EUA i aliats), els mateixos que ara honoren la seva mort. El borratxo es carrega l’imperi que feia de contrapès als Estats Units, deixa fer als americans al món, entrega a l’OTAN bona part de l’ex-URSS; i a canvi pot guanyar eleccions fent servir com a excusa el perill txetxè (manifestat en uns atemptats de més que dubtosa autoria).

En definitiva, tot i que incompliré totes les normes de bona conducta i sent del tot políticament incorrecte, volia deixar clar que no m’afegeixo al grup de polítics compungits per la pèrdua del polític rus, més bé, tot el contrari.

He pogut comprovar que no sóc l’únic que pensa així (i a més ho diu). Us deixo a continuació un article de l’Alfred Bosch aparegut a l’Avui. Explica més o menys la mateixa idea que volia exposar jo, però és clar, d’una manera molt més encertada i humorística. El teniu a continuació, us ho recomano…

[@more@]

 Ieltsin, expresident rus. Tsar Vodka 

Primera imatge: apareixes en una TV estrangera, quan la KGB era el que era i tu eres un desconegut, i dius coses ben atrevides. Segona: t’enfiles damunt d’un tanc, fet un campió de les llibertats romàntiques, i desbarates els colpistes de l’ala dura. Tercera; ja ets nou tsar, claves una punyalada al teu padrí polític i de passada a l’URSS. Tema resolt. Cinquena: envies el tanc que t’havia servit de pedestal a bombardejar el Parlament. Sisena: omples els carrers de pidolaires i et malvens l’Estat per quatre duros. Setena: despatxes els joves a Txetxènia a vessar sang inútilment i acabes signant una pau infumable. Vuitena: pessigues en públic el cul de les teves assessores. Novena: estàs a punt de perdre unes eleccions i, com que ja no s’estilen els tancs, puges dalt d’un escenari i dónes una lliçó magistral a Joan Clos sobre com ha de bellugar els malucs un polític. Desena: desapareixes del mapa, deixes el poder en mans d’un tros de gel i només tornes a la palestra de tant en tant per recordar-nos quin aspecte tenen els tubèrculs congestionats del Volga.

Deu imatges que no oblidarem, que han marcat un país i una època i que ens ensenyen quina és la millor manera d’esguerrar un somni, de dilapidar el crèdit i de fabricar-se la ruïna. Ja sé que no s’han de dir pestes sobre els difunts, Borís Nikolàievitx, però tu t’ho has treballat a fons. Salut, na zdaróvie, i espero que allà on vagis no et prenguin seriosament.

(Alfred Bosch -Avui-)

Comentaris tancats a Boris Ieltsin sense hipocresia

Esos locos bajitos…

Tenia moltes idees per aportar a aquest blog des de la darrera vegada que vaig publicar un post. Però fa unes dues setmanes va passar una d’aquelles coses que et canvia la vida i la teva percepció d’allò que és important: va néixer l’Hegoi, el meu segon fill. Es va avançar 15 dies i ens va agafar per sorpresa. La sensació de tenir un fill és indescriptible, és aleshores quan realment ets capaç de situar el que t’envolta en el lloc que realment li correspon.

L’Hegoi va néixer el dia 5, com deia 15 dies abans de la data prevista. Sembla que tenia ganes de viure el 30è aniversari de la legalització del PCE, el 76è de la proclamació de la II República, temes sobre els que m’hagués agradat escriure (i potser l’acabaré fent). Ja han passat gairebé dues setmanes i la quantitat de temps que absorbeixen i distreuen aquests petits és increïble. Ara, haig de mirar d’anar recuperant mica a mica el ritme de vida normal: feina, pre-campanya electoral, etc.

Pot semblar superficial barrejar la importància de ser pare amb una pre-campanya electoral o amb un aniversari qualsevol (per molt significat que em sembli). Però per a mi no és gens superficial. Com deia, un fill et situa i veus la importància real de les coses, i en quan a la dedicació de bona part del teu temps a la política, et fa donar encara més importància al que fas. Veus una major importància pràctica en el que abans potser era més abstracte: si abans ja estaves convençut de la necessitat de transformar aquest món per a les generacions futures, ara ja ets responsable d’una petita part d’aquestes generacions futures. Per tant, ja no és qüestió de millorar la societat genèricament, ara ja necessites deixar un món millor als teus fills.

Per això van lluitar aquells bojos de fa 76 anys i per això van continuar lluitant aquells rojos de fa 30. I per arribar a la meta d’una societat sense desigualtats continuarem aportant el nostre granet de sorra els rojos bojos d’avui dia, 

salut

[@more@]

1 comentari

Els feixistes tornen a ocupar els carrers d’Iruña

Avui, com que som dissabte, toca manifestació de la dreta cavernícola espanyola. Aquesta vegada l’excusa és Navarra i la seva hipotètica annexió per part de la insaciable voracitat d’Euskadi.

El PP dedueix que si hi ha procés de pau hi hauran decisions sobre Navarra al marge de la voluntat dels navarresos. A més, la idea expressada per Batasuna de fusió de la comunitat foral i el País Basc en una nova comunitat autònoma ha servit perquè els populars afegeixin més llenya al foc.

Al igual que amb les darreres mobilitzacions de la dreta extremista, tota la seva argumentació neix d’una mentida. Mai ningú a Euskadi ni a l’Estat ha posat en dubte que el futur de Navarra passa ineludiblement per a l’acceptació de la voluntat de la seva ciutadania. Ni tan sols ETA ha arribat a qüestionar mai que una hipotètica unificació d’aquestes dues comunitats basques ha de ser acceptada per les seves respectives ciutadanies.

Perquè el que és indubtable és l’origen basc de Navarra. De fet, el poble basc com a tal té els seus arrels a Navarra (més exactament a la seva part nord-occidental), i avui dia encara és en aquestes zones on la cultura basca està més arrelada.Juntament a aquesta obvietat, també s’ha de reconèixer que la zona centre-sud té una identitat profundament espanyola, conseqüència de segles se relació (i també conquesta) amb el regne castellà. A tot l’exposat anteriorment s’ha d’afegir la singularitat foral acceptada tant pels sectors basquistes com pels espanyolistes…

[@more@]

Aquesta singularitat foral, unida al tradicionalisme extrem, el catolicisme i l’espanyolisme neo-franquista va provocar que durant la guerra civil els exercits més temuts i odiats fossin precisament els navarresos, que tanta brutalitat van demostrar amb una part del seu poble (el basquista) i durant la invasió d’Euskadi per les tropes del bàndol nacional. I aquesta singularitat també provoca que UPN (el PP a Navarra amb unes gotes de foralisme) sigui la força majoritària.

Però les enquestes assenyalen una possible pèrdua del poder per UPN, i el PP espanyol acudeix en ajuda mobilitzant els ciutadans més reaccionaris.

Així, tornarem a veure desfilar pels carrers d’Iruña els nacional-catòlicistes (PP), juntament amb els falangistes i els anti-basquistes (foro d’Ermua).Però com deia tota aquesta desfilada neix d’una gran mentida inventada per l’extrema dreta que a més diu ser la gran defensora de la Constitució espanyola. A aquests feixistes (disfressats o no) els recordo el que diu la seva amada Constitució sobre les relacions entre Euskadi i Navarra:

Disposició Transitòria Quarta:

1.       En el caso de Navarra, y a efectos de su incorporación al Consejo General Vasco o al régimen autonómico vasco que le sustituya, en lugar de lo que establece el artículo 143 de la Constitución, la iniciativa corresponde al Órgano Foral competente, el cual adoptará su decisión por mayoría de los miembros que lo componen. Para la validez de dicha iniciativa será preciso, además, que la decisión del Órgano Foral competente sea ratificada por referéndum expresamente convocado al efecto, y aprobado por mayoría de los votos válidos emitidos.

2.       Si la iniciativa no prosperase, solamente se podrá reproducir la misma en distinto período del mandato del Organo Foral competente, y en todo caso, cuando haya transcurrido el plazo mínimo que establece el artículo 143. 

Article 143:

1.       En el ejercicio del derecho a la autonomía reconocido en el artículo 2 de la Constitución, las provincias limítrofes con características históricas, culturales y económicas comunes, los territorios insulares y las provincias con entidad regional histórica podrán acceder a su autogobierno y constituirse en Comunidades Autónomas con arreglo a lo previsto en este Título y en los respectivos Estatutos.

2.       La iniciativa del proceso autonómico corresponde a todas las Diputaciones interesadas o al órgano interinsular correspondiente y a las dos terceras partes de los municipios cuya población represente, al menos, la mayoría del censo electoral de cada provincia o isla. Estos requisitos deberán ser cumplidos en el plazo de seis meses desde el primer acuerdo adoptado al respecto por alguna de las Corporaciones locales interesadas.

3.       La iniciativa, en caso de no prosperar, solamente podrá reiterarse pasados cinco años.

Comentaris tancats a Els feixistes tornen a ocupar els carrers d’Iruña

Isaura Navarro comenta els insults que li va dedicar l’Alejo Vidal-Cuadras

Us animo a visitar aquest enllaç: http://isauranavarro.blogspot.com/2007/03/la-diputada-de-iu-isaura-navarro.html Aquí podeu trobar la versió de la mateixa diputada d’IU, Isaura Navarro, sobre els lamentables incidents dels que va ser protagonista involuntària, juntament amb l’inefable Alejo Vidal-Cuadras, el passat dia 11 durant l’homenatge a les víctimes de l’11M. L’eurodiputat espanyol del PP va insultat la diputada d’IU per un comentari favorable a la república fet en veu baixa quan part del públic insultava Zapatero i llençava vives al Rei espanyol.

Isaura també ha penjat del seu blog un article sobre el diferent tractament dels fets a la premsa, podeu accedir des d’aquí: http://isauranavarro.blogspot.com/2007/03/la-hemeroteca.html 

Es veu que hi ha gent que comença a possar-se nerviosa davant l'imparable ressò que va agafant el moviment republicà…

[@more@]

Comentaris tancats a Isaura Navarro comenta els insults que li va dedicar l’Alejo Vidal-Cuadras

La comunitat palestina i àrab estarà representada a EUiA

Una senya d’identitat d’EUiA, que crec ens diferencia d’altres organitzacions, està en el fet de ser una organització molt plural que és capaç de reunir sota un mateix paraigües gent de molts diverses identitats i sensibilitats. Persones que des de la seva diversitat s’uneixen en base a un projecte de societat i una visió del món compartida, un projecte d’esquerres i transformador (roig, verd, blanc, violeta…) que queda plasmat en un programa polític elaborat de manera conjunta.

Aquesta diversitat queda també reflexada en una gran flexibilitat a l’hora d’organitzar-nos. Dins d’EUiA convivim gens de diferents partits (amb diferents identitats), diferents corrents, independents, etc, que ens organitzem de diferents maneres: territorial (barris, pobles, comarques…) i sectorial (sectors productius, universitat, joves…).

Dins d’aquesta flexibilitat organitzativa, i en base a una profunda afinitat ideològica, a EUiA es va crear fa pocs dies una nova assemblea de base, que personalment m’omple de satisfacció i orgull: L’Assemblea de Palestina i món Àrab. L’assemblea està formada per persones majoritàriament d’origen palestí, siri i libanès que han decidit incorporar-se a EUiA i que tenen, segons van dir, un doble objectiu: Per una banda, contribuir, com a ciutadans de Catalunya, a avançar en la consecució de polítiques d’esquerres. Per l’altra, treballar per impulsar la sensibilització i la solidaritat amb els pobles palestí i la regió de l’Orient Mitjà, zones sumides en permanents conflictes i que pateixen la pressió de l’imperialisme nord-americà i d’Israel. La nova assemblea també pretén afavorir la comunicació intercultural entre Catalunya i el món àrab.

Crec molt positiu que davant la rigidesa d’altres organitzacions, EUiA vagi eixamplant la seva base social, i ideològica, amb persones com les que han format aquesta nova assemblea de base, o com les que van formar fa uns mesos un nou corrent intern a EUiA, l’Alternativa Socialista, que agrupa persones d’idees i identitat socialdemòcrata (moltes provinents del desencant que els produïa el seu antic partit, el PSC)

Entre els companys de les diferents localitats de Catalunya que han constituït aquesta l’assemblea hi ha companys de la nostra comarca. També hi és el company Jamal Lababidi que és el representant de la comunitat palestina a Catalunya i que va anar a les llistes de la coalició ICV-EUiA al Parlament de Catalunya. Vaig tenir l’ocasió de sentir parlar Jamal a una conferència sobre Palestina i el Líban, i una de les coses que més em va agradar va ser el seu compromís, a més de amb el seu poble, amb les idees d’esquerres.

Les idees laiques, tolerants i d’esquerres d’aquestes persones àrabs representen un exemple vers a les idees religioses, racistes i intolerants d’alguna altra persona que, per aquests vols, diu representar l’essència de la cultura occidental.

[@more@]

Comentaris tancats a La comunitat palestina i àrab estarà representada a EUiA

La illa roja de Marinaleda

Aquí deixo penjat aquest article publicat al País sobre el poble andalús de Marinaleda i el seu alcalde. Un exemple al meu entendre de canvi social al camp andalús. Espero que us agradi…  

 

El 'no' de la isla roja de Marinaleda

 

El mítico pueblo de los jornaleros de Sánchez Gordillo es el único de los 770 que tiene Andalucía donde ha ganado el voto contrario

 

ISABEL PEDROTE – Marinaleda – 20/02/2007

  Hubo una época (los primeros 15 años de la democracia) en la que cada vez que se producía una cita electoral, huelga o cualquier otro acontecimiento de notoriedad, las delegaciones andaluzas de los medios de comunicación de ámbito nacional recibían una invariable llamada de su central de Madrid: "Iros a ver cómo lo vive Marinaleda". Pueblo de la sierra sur sevillana, donde todos los tópicos y leyendas del jornalerismo activista del campo andaluz se hacían realidad, Marinaleda llenó cientos de páginas de los periódicos y horas de televisión con sus ocupaciones de fincas, sus gritos contra la propiedad de la tierra y su estética de braceros irredentos.

"El Estatuto no reconoce la nación, no aborda la reforma agraria, ni habla de las bases", dice el alcalde

Pasados los noventa, la celebridad mediática de Marinaleda fue decayendo empujada por la modernidad de los tiempos, aunque el mito de isla roja aún pervive de la mano de su alcalde, Juan Manuel Sánchez Gordillo, fundador de un partido nacionalista andaluz, el CUT (Colectivo de Unidad de los Trabajadores), integrado en Izquierda Unida. Gordillo, el Gordo, gana todas las elecciones y literalmente barre en las municipales. En el referéndum del domingo pasado sobre la reforma del Estatuto de Autonomía, Marinaleda (3.000 habitantes) ha sido el único municipio de los 770 que tiene Andalucía donde ha triunfado el no, con un 59,63% de los votos. El índice de participación también se ha salido del molde: un 64,01% frente a la media del 36,28%.

Ni para los vecinos de Marinaleda ni para su alcalde, que lo es desde las primeras elecciones democráticas de 1979, el resultado es excepcional. "Y eso que casi no hemos hecho campaña", explica entre risas Juan Manuel Sánchez Gordillo, sentado en un sillón de oficina del flamante Ayuntamiento, en el que su larga barba encanecida casa tan mal como la cazadora deportiva roja y blanca que lleva. Su partido, que en realidad es el brazo político del Sindicato de Obreros del Campo (SOC), llegó a un acuerdo con la fuerza matriz, Izquierda Unida -que no sólo apoya el Estatuto, sino que es promotora de la reforma-, para no interferir en la campaña: "El PCA se dedicaba a sus pueblos y nosotros a los nuestros".

Por eso la actividad mitinera ha sido mínima, testimonial. No hacia falta más: al Gordo le siguen en su pueblo como a un profeta. En los últimos comicios locales consiguió el 74,4% de los votos, con una participación nada menos que del 89,95%. El bastión jornalero de Marinaleda -a 100 kilómetros de Sevilla, a 100 kilómetros de Málaga y a 90 de Córdoba- tiene muy poco que ver con lo que era en 1979. Entonces imperaba el paro, ahora tienen pleno empleo. Durante casi una década, cada tarde los campesinos caminaban entre los sembrados hasta el cortijo El Humoso, propiedad del duque del Infantado, se apostaban en la puerta y exigían la propiedad de la tierra. "El duque tenía 17.000 hectáreas que apenas cultivaba, y la gente pasaba hambre. Al final, después de muchas batallas con la Guardia Civil, la Junta de Andalucía logró convencer al duque, que estaría harto, se hizo con 1.200 hectáreas y nos cedió el uso", recuerda Gordillo.

De El Humoso –en la actualidad una marca de un aceite de calidad- han salido ocho cooperativas agrarias y una de transformación. Todos sus miembros cobran lo mismo: 40 euros por jornal, ya sea el encargado de la oficina o el que está en el campo.

Las razones para oponerse al Estatuto al alcalde de Marinaleda le parecen obvias: no reconoce que Andalucía es una nación, no aborda la reforma agraria, no dice nada sobre las bases militarse de Morón y Rota. En el Ayuntamiento, construido como la mayoría de los edificios sociales de Marinaleda con subvenciones, a Gordillo le esperan impacientes un grupo de inmigrantes, "los nuevos jornaleros, que llegan desesperados", se lamenta.

[@more@]

Comentaris tancats a La illa roja de Marinaleda

Una veu interessant sobre el procés de pau a Euskadi

El proper dimarts 20 ve a Vic el diputat basc Oskar Matute per parlar del procés de pau a Euskadi. Serà una molt bona oportunitat per a escoltar la veu d’una posició política que, a Euskadi i a l’Estat, ha estat criminalitzada durant molts anys.

L’Oskar representa la veu, potser, més independent del laberint basc. La veu d’Ezker Batua i la de Lokarri (abans Elkarri), organitzacions de les que és membre.

 Aquestes són les veus que defensen el dret a la vida, el dret d’autodeterminació, el dret de les víctimes del terrorisme i el dret dels presoners dispersats. En definitiva les veus de molta gent basca que no vol que la incloguin en cap dels blocs oficials: el dels independentistes i el dels espanyolistes. Unes veus molt minoritàries durant anys i que rebien bastonades des d’ambdós blocs.

Avui per sort hi ha molta més gent a Euskadi que pot defensar l’autodeterminació sense defensar la independència, que pot defensar les víctimes d’ETA i els drets dels presoners dispersats. Jo tinc molt clar que són les veus d’aquests ciutadans les que faran possible la pau a Euskadi.

El dia 20 podrem sentir a Vic una veu que pot representar moltes d’altres veus: les de la gent d’Ezker Batua, Lokarri, molts socialistes (de debò), molta gent del PNB, EA i fins i tot de Batasuna. Veus, en definitiva, per una pau justa i duradora.[@more@]

1 comentari

La imatge de Vic arrossegada per terra

Ahir vaig assistir, com faig sovint, al Ple de l’Ajuntament de Vic. Era possiblement el Ple més important del que resta de legislatura ja que s’aprovaven els últims pressupostos de la mateixa. La presència de mitjans de comunicació va ser massiva, no només de la comarca, sinó també de Catalunya i de l’Estat. Però aquesta presència no era deguda al tema més important que s’havia de tractar, sinó a una moció presentada pel regidor de la racista PxC prohibint portar la cara tapada pel carrer.

Deixant de banda l’estupidesa evident de la moció, tal i com van esposar els grups de l’oposició (castigarem als que portin pel carrer bufanda o casc de moto?), la qüestió principal va ser la imatge que es va oferir de la ciutat al conjunt de Catalunya. La imatge d’una ciutat crispada, on el populisme i la provocació campen amb total llibertat. Una ciutat que últimament sempre ha d’aparèixer als mitjans catalans i estatals per qüestions de caire racista. I el que molts ja no podem, ni volem, és deixar de denunciar la responsabilitat de determinades persones.

Primer, la responsabilitat del que només sap crispar i provocar per obtenir rèdits polítics. Anglada sap que ha de mantenir la tensió i la crispació per fer-se propaganda i distreure l’atenció. No té model de ciutat ni propostes creïbles i realitzables, tot ho basa en afegir odi i por a les preocupacions legítimes d’una part de la població, i per aconseguir el seu objectiu ha de mantenir la ciutadania en situació de crispació permanent.

I segon, la responsabilitat d’aquells que li segueixen el joc de manera còmplice. Mitjans que li riuen les gràcies i el posen al mateix nivell dels polítics democràtics. I el que és més greu: algun partit polític que li ha permès campar per les institucions insultant els representants democràtics i divulgant amb impunitat la llavor de l’odi. I aquesta responsabilitat té nom i cognoms, Convergència i Unió.

Ahir però, Anglada va voler tensar tant la corda que la va acabar trencant. Animat per la presència de tants mitjans va aprofitar qualsevol tema del Ple per difondre el seu missatge xenòfob, i quan va arribar el moment de la veritat, la discussió de la famosa moció, no va tenir prou amb recrear-se en la defensa d’una moció aberrant i va acabar fent l’únic que sap: respondre les crítiques amb insults personals.

Desprès de gaudir d’un temps més que raonable per insultar, quan l’Alcalde va voler acabar la discussió i votar una moció sobre els agents cívics, ell va fer callar l’alcalde passant així a dirigir el debat. No content, va continuar, ara amb insults personals intolerables al regidor socialista Josep Burgaya. Tot això amb la complicitat d’un alcalde patètic que es mirava l’escena amb el micro encès i la ma aixecada com si demanés permís per poder parlar. Davant la complaença de qui té la responsabilitat de dirigir el Ple i dels insults personals gravíssims que li dedicava el regidor provocador, Burgaya va perdre els nervis i va respondre l’Anglada. Molts diran que no tenia dret a respondre així l'Anglada. Jo no estic d’acord, quan la dignitat personal d’un representant democràtic es veu agredida vilment amb la permissivitat còmplice de l’Alcalde, qualsevol persona té dret a respondre.

No sé si Jacint Codina es presentarà al maig a les municipals, però el que sí tinc claríssim és que aquesta legislatura li ha sobrat. Si es presenta, espero almenys que no torni a tenir el cinisme de demanar als partits democràtics un pacte per aïllar la PxC. Per a mi ja ha perdut tot el crèdit del que disposava.

[@more@]

1 comentari