Em va seduir el projecte d’una blocosfera catalana, però ja portava mesos rumiant el canvi. Realment el manteniment del bloc a través de bloc.cat s’estava convertint en una activitat pesada i molt voluntariosa. Penjar un post era de vegades una odissea i afegir determinats extres al bloc, una missió gairebé impossible pels meus limitats coneixements informàtics. A més, ja m’arribàvem veus sobre la dificultat d’afegir-hi comentaris.

Torno a blogger i he comprovat que aquí el català també existeix. Així que a partir d’ara podreu continuar llegint els meus escrits, reflexions i ocurrències en aquesta adreça: http://www.iescudero.cat De moment, he recuperat els articles més recents (novembre) i n’he penjat algun de nou. Espero (quan disposi de temps) poder recuperar algun post més, tot i que encara no se quin criteri faré servir. Ens retrobem a http://www.iescudero.cat, 

Salut

[@more@]

Tweet

Avui es compleix el 18è aniversari de la mort de Dolores Ibarruri, Pasionaria.

Basca de Gallarta, va ser durant dècades la icona del patiment, les esperances, la lluita i fins i tot les incongruències de milers de comunistes. La seva imatge, de negre amb els cabells blancs sempre recollits en un monyo, la seva veu, el temps que va viure… tot plegat va conformar una imatge que ni els anys, ni les derrotes han aconseguit esborrar.

Icona de la resistència republicana, del patiment i glòria dels comunistes, però també secretària general del PCE en la època negra de les purgues i judicis inquisitorials. Va ser dels pocs dirigents comunistes que vivint a la URSS va condemnar la invasió del Pacte de Varsòvia sobre Txecoslovàquia el 1968. Va ser lleial a les seves idees fins al final. Va morir un 12 de novembre de 1989, pocs mesos abans de la desaparició de la seva estimada Unió Soviètica.

A mi sempre em quedarà la seva imatge, juntament amb el Rafael Alberti, baixant amb tota dignitat les escales del Congrés per a ocupar els seus llocs a la Mesa d’Edat, davant la mirada silenciosa dels diputats (molts d’ells franquistes) .

Idolatrada i odiada, amb tots els clars i obscurs de la seva biografia, la seva figura continuarà sent una de les més importants del segle XX. Tot i reconèixer els obscurs, en la meva memòria històrica particular, Pasionaria sempre restarà com a exemple d’entrega per uns ideals i com a lluitadora fidel contar el feixisme i les desigualtats.

[@more@]

Tweet

• L’imperi espanyol va perdent les seves colònies a l’Amèrica llatina. El 1898 es posa punt i final a una conquesta que es va iniciar amb un genocidi.
• El dictador de la veu aflautada anomena JC Borbó successor del seu règim feixista. El borbó, prèvia submissió a les lleis bàsiques de la dictadura, accepta.
• JM Aznar governa Espanya. Chavez, President de Veneçuela es objecte d’un intent de cop d’estat per la oligarquia del seu país. Els ambaixadors d’Estats Units i Espanya són els únics que reconeixen el nou govern colpista, les multinacionals espanyoles presents a Veneçuela veuen amb bons ulls el cop. El poble veneçolà restitueix Chávez que guanya les següents eleccions amb amplíssima majoria. 

Els fets: 

• Chavez i d’altres mandataris llatinoamericans acusen les multinacionals espanyoles d’espoli. El president veneçolà, a més, a més, acusa Aznar de feixista per donar suport al intent de cop d’estat de 2002.
• Zapatero demana la paraula, el seu segon torn quan els altres mandataris només havien tingut un, per defensar Aznar. Chávez intenta respondre Zapatero i el borbó li crida “¿Por qué no te callas?”.
• El vicepresident cubà, Carlos Lage, surt en defensa de Chávez dient que Aznar havia insultat molt més greument Veneçuela durant molts anys. En el seu torn el president de Nicaragua, Daniel Ortega, li cedeix a Chávez una part del seu temps. Chávez indica que "se reserva el derecho a responder cualquier agresión en cualquier lugar, en cualquier espacio y en cualquier tono". Ortega acaba el torn interpel·lant la responsabilitat dels iberoamericans per "dejarse chantajear por los yanquis y los europeos".  A continuació el borbó abandona el plenari en senyal de protesta. 

Possibles explicacions del incident (trieu la que vulgueu): 

1. El borbó encara es pensa que reina sobre les persones d’Amèrica Llatina i per tant, l’únic que fa és cridar a l’ordre un virrei seu.  
2. El borbó no pot acceptar de cap de les maneres que es titlli de feixista Aznar. Que sabrà aquest fulano d’en Chavez!! Tothom sap que Aznar només era un aprenent. Però aviem, durant el mandat d’Aznar havia pena de mort? S’executaven rojos i separatistes? Qui era príncep durant el franquisme, Aznar o ell? A qui va anomenar Franco hereu, a Aznar o a ell? Punyetes! Sempre volent-li restar mèrits.
3. En aquestes cumbres, trobades, etc, ja se sap. Dinar va, sopar ve, vi, cava… I ell, pobre, no te culpa de ser un borbó. Els gens són dèbils… La culpa és de qui li fa seure després a una reunió. Ni pair be un bon brandy es pot…  

Conclussió: 

És el problema ve de qui és cap d’estat sense haver-se presentat mai a unes eleccions. Com que no està acostumat al parlamentarisme ni a que li portin la contraria, a la que ho fan s’emprenya com un nen consentit a qui els seus pares fan callar per primera vegada.

Qui ha atorgat poders en aquest senyor per anar fent el burro pel món? Si vol passejar-se pel món gratis, que es presenti a unes eleccions i s’ho guanyi. No cal ni que siguin unes presidencials, si surt elegit regidor de Vic i governa amb determinades persones, també podrà viatjar de franc… 

Solució: 

III República ja!!! I els borbons… a l’exili!!!

[@more@]

Tweet

El marxisme permetia per primera vegada fer una anàlisi a través de la història de les causes de les desigualtats i per tant, aplicar (també per primera vegada) un pensament polític avançat i un programa de futur. Això va permetre els éssers humans convertir-se en protagonistes del seu propi destí, deixant de banda idees sobre la realitat social basades en la incertesa o el fatalisme. Per a Marx l’adveniment d’una revolució de la classe treballadora no era un requisit o una meta, sinó una conseqüència lògica de les desigualtats creades pel sistema capitalista.

La revolució que fa 90 anys es va produir a la Rússia zarista va significar el primer gran pas d’un determinat col·lectiu humà: els treballadors; explotats i marginats per una èlit social: els propietaris, i per un sistema: el capitalista. És la revolució de qui no accepta la seva vida, i la dels seus descendents, lligada a la desigualtat i la pobresa. És el poder per al poble i no per a una minoria.

La historia està escrita i ja sabem que aquesta presa del poder per les classes treballadores va ser traïda en els seus principis o fonaments bàsics: la igualtat, la democràcia i el benestar per a la majoria. La cruel perversió estalinista i la degeneració final de la burocràcia de partit no haurien de fer-nos oblidar l’esperança i l’avenç que va suposar aquesta revolució per a milions de persones al món.

La societat actual no es podria entendre sense la revolució russa. La creació (només a una minoria de països) de l’anomenat “estat social” durant la segona meitat del segle XX, és producte de la consciència de classe de les capes populars que consideren possible ser propietaris del seu propi destí, així com de la por de les classes dominants a una revolució a l’estil rus. La caiguda del sistema soviètic als anys 90 ha suposat la tornada del neoliberalisme més salvatge amb les persones i més depredador amb el territori. Avui, la mateixa Rússia n’és bon exemple.

90 anys després del inici d’una esperança que no va ser possible, som moltes les persones de l’esquerra transformadora i els comunistes que continuem considerant vigents les idees que van inspirar la revolució de 1917. Que continuem considerant vigent la lluita per una societat democràtica, igualitària o tothom al món pugui viure amb benestar, és a dir: la lluita pel socialisme.  

L’experiència soviètica va fracassar, però no les idees i fonaments que la van inspirar. No recordo on vaig llegir aquesta sentència dita per un ciutadà de la Rússia actual i que considero d’una gran duresa, diu més o menys així: “És dur adonar-te després de molts anys que el que t’havien explicat sempre sobre el sistema socialista era mentida, però més dur és adonar-te que el que t’havien explicat sobre el sistema capitalista era veritat…”

Per la igualtat, Pel poder popular, Visca el Socialisme!!

[@more@]

Tweet

Ahir vam viure el penúltim cop d’efecte de l’alcalde vedette de Vic. En una reunió de poc més de 3 minuts va fer fora del govern el regidor d’ICV-EUiA, Xavier Tornafoch.

Per a molts podia ser un final més que previsible, per si ho era no va ser per voluntat nostra, volíem ser al govern per a fer possible el principal objectiu que sempre hem perseguit: fer avançar el nostre programa.

D’entrada la conformació del govern quatripartit va néixer viciat. CiU ja tenia tancat un pacte amb PSC i ERC, nosaltres entràvem més tard reclamant una cosa que consideràvem del tot lògica, un programa marc de govern. Se’ns va dir que no, que no calia. Se’ns va proposar un govern d’unitat, plural i necessari per a afrontar els principals reptes de la ciutat, amenaçats per l’ascens d’una formació xenòfoba, i a més, se’ns va oferir gestionar una matèria que per a nosaltres és primordial: l’habitatge. Així, vam decidir (no sense pocs dubtes) entrar-hi. I la primera ens la vam trobar als morros, la pujada de sous dels regidors i les dedicacions (seria bo que els regidors fitxessin com a molts treballadors per veure la dedicació real de cadascú). Poc a poc vam anar comprovant el tarannà d’alguns dels membres de l’equip de govern: protagonisme, improvisació i total manca de discussió interna. Nosaltres considerem que en un govern plural, i més si no hi ha un programa escrit, s’ha de discutir, negociar, consensuar, i s’ha de permetre la discrepància. Accepten quedar-nos en minoria (sempre 14 a 1) però el que no acceptem és que no es permeti expressar la nostra postura.

Aquest plantejament no ha estat comprés per l’alcalde i molt menys per qui governa realment a Vic. Ara ens acusen a nosaltres de no saber comportar-nos dins d’una coalició. A nosaltres!! que som precisament una coalició (ICV + EUiA). Qui no ha entès que governava en coalició ha estat l’alcalde i el seu virrei. Comentaris com que la voluntat de fer pisos socials al Graell era absurda ja que allà el que s’havien de fer eren pisos d’alt standing, o la proposta de constituir una fundació on participin les guarderies públiques i privades que implica repartir les subvencions corresponents a les noves guarderies públiques entre aquestes i les concertades, demostren la nul·la voluntat d’acord de CiU.

[@more@]

Ells tenen preferència per l’educació privada-concertada i s’oposen a fer pisos socials (i menys si es barregen amb pisos “per a gent normal”), és respectable, és la política de dretes que sempre han defensat, però és que ara no governen en solitari sinó en coalició, i amb partits presumptament d’esquerres, per tant haurien de comprendre que no poden aplicar el seu programa ideològic al conjunt del govern.

L’últim cas d’aquest serial és el del anomenat “nou model Vic”, darrera ocurrència del primeríssim tinent alcalde. Ocurrència no debatuda, sense consensuar amb els sectors implicats i amb un clar transfons discriminador de l’escola pública. Aquesta ocurrència es presenta en un fòrum públic i, com no, es pretén que tothom l’accepti sense discrepar.

En la curta reunió d’ahir entre Vila d’Abadal i Tornafoch s’ha demostrat el tarannà de l’alcalde: les nostres ocurrències es voten i a callar, com un bon mesell. Deia que potser ens vam precipitar a l’hora d’acceptar entrar al govern, però potser també va fer-ho qui ens ho va oferir. Si pensaven que ICV-EUiA i el nostre representant érem tan manejables i fàcils de conformar com els altres socis es van equivocar de ple. Repeteixo, volíem continuar al govern i fer avançar les nostres propostes, però no a qualsevol preu. Portem anys defensant, moltes vegades en solitari, el dret de tothom a una educació pública i de qualitat i l’habitatge com a dret. Són masses anys com per llençar-ho tot per la finestra a canvi d’una cadira.

Vam entrar al govern per a defensar només els interessos dels ciutadans, dels votants i de ningú més. No tenim ni volem hipoteques amb cap grup de cap tipus. Ens fan fora, però igual que vam entrar, marxem: sense hipoteques i amb la consciència tranquil·la. No devem res a ningú ni ningú ens deu res, no pensem en costos polítics. Les decisions a la nostra coalició les pren la militància i les defensa, amb molt d’encert, el nostre regidor, no se si d’altres partits poden dir el mateix. Continuarem treballant per fer avançar el nostre programa, el que vam defensar davant els nostres votants, però ara des de l’oposició.

Tweet

“dos manzanas son dos manzanas, y una manzana y una pera nunca pueden ser dos manzanas”… (Ana Botella) 

La senyora Botella donada la seva profunditat filosòfica podia expressar la seva visió del matrimoni homosexual fent servir només dues fruites del fruiter. Jo per definir un altre tipus de matrimoni, el polític, necessitaria moltes més fruites, ja que en aquest intervenen, a més de peres i pomes, algun meló i fins i tot alguna carbassa. I a més, tota aquesta varietat de fruites es troba repartida sense ordre per ambdues parts del matrimoni. Per tant, si no es vigila, es pot acabar menjant una macedònia agria; i sinó pot venir algú de fora a amargar-nos-la.

Exemple d’un tercer que ens vol amargar el matrimoni és el dels titulars de premsa que parlaven d’estirada d’orelles o crítica del coordinador d’EUiA, Jordi Miralles, a la decisió dels dos diputats d’ICV al Congrés d’abstenir-se en la votació dels pressupostos 2008. Miro i remiro les declaracions d’en Jordi i d’en Gaspar Llamazares i no trobo cap estirada d’orelles. L’únic que diu en Jordi és que si aquests diputats haguessin estat d’EUiA no s’haurien abstingut. Llamazares entenia la decisió dels diputats d’ICV. Aquests sempre han manifestat la seva autonomia dins del grup parlamentari. Jo també accepto aquesta explicació, sempre i quan quedi clar que el criteri que serveix a Madrid també ha de servir a Barcelona, on recordo el grup parlamentari està format per diputats d’ICV i d’EUiA. Hi ha un tema formal amb el que no estic tant d’acord: que EUiA s’hagi d’haver assabentat “in situ”. Herrera diu que la negociació es va allargar fins a l’últim moment i només va tenir temps d’informar Llamazares. El que hauria de pensar el company i excel·lent diputat, Joan Herrera, és que va ser elegit diputat amb els vots i la feina d’una coalició que forma el seu partit amb EUiA i que, independentment el carnet que tingui, és diputat d’una coalició.

Un cas diferent és el de les declaracions del company Guillot, secretari general d’ICV. Personalment trobo de molt mal gust immiscir-se en els processos interns d’una altra organització, i més si formes coalició amb ella. Me n’alegro de la coincidència en les preferències que compartim Jordi Guillot i jo sobre qui ha de ser el candidat d’IU a la presidència del govern espanyol, però hi ha una petita diferència: jo milito en una organització sobirana que es corresponsabilitza amb el projecte d’IU a l’Estat i el representa a Catalunya, mentre que ell pertany a una organització diferent. Es podria entendre un comentari innocent que només manifestés una preferència, però Guillot arriba al punt d’amenaçar el futur de la coalició si no guanya el candidat que li agrada a ell. És com si Jordi Miralles o Gaspar Llamazares posessin en dubte la coalició si el candidat proposat per ICV no fos del nostre agrat, o si en un congrés no sortís el candidat preferit per EUiA. Il·lògic.

Com deia a l’inici, els partits són com  fruiters on pots trobar tot tipus de fruita. Algunes dolces i d’altres amargues (a EUiA i a IU conec unes quantes que amarguen i a més indigesten). Quan dos partits decideixen formar coalició han de procurar triar les fruites més dolces perquè la combinació sigui agradable, però sempre es cola alguna fruita no tant dolça. Llavors arriba el moment de tirar una bona dosi de sucre per a compensar. El problema ve quan algú s’equivoca (si és que es tracta d’una equivocació) i en lloc de sucre tira sal. Resultat: macedònia immenjable.En aquest cas, si el que pretenia el company Guillot era endolcir la coalició i la candidatura de Gaspar Llamazares a les primàries d’IU, crec que ha aconseguit l’efecte invers. Sort que som molts als que ens agrada la macedònia ben dolça… 

No se si el símil tindrà la qualitat del de la Botella (espero que no), però crec que és entenedor.

[@more@]

Tweet

Aquests dies els militant d’EUiA, d’Ezker Batua i d’IU federal decidim quina serà la persona que encapçalarà la llista al Congrés de Madrid. No és, per desgràcia, gens habitual que els partits donin la veu de manera tant directa a la militància per triar la persona que els representarà a les institucions; i segurament després de l’experiència borrellista els partits encara veuen amb pitjors ulls aquest exercici de democràcia directa.

Jo mateix estava convençut que a IU no calien primàries. Considerava que tothom a IU i EUiA tenia tant clar com jo que el portaveu al Congrés i coordinador, Gaspar Llamazares, era la persona idònia per encapçalar la candidatura d’IU. Però uns companys de la coalició van discrepar i van apostar per una altra persona per aquesta tasca, la companya Marga Sanz. En un primer moment no vaig entendre aquesta decisió, considerava il·lògic confrontar la candidatura d’en Gaspar (conegut i molt be valorat per la ciutadania) amb una altra d’una persona gairebé desconeguda i sense experiència institucional.  En un primer moment vaig pensar que la decisió de fer primàries podia perjudicar IU, ja que podia ser entesa com a una baralla interna en període quasi pre-electoral. Un cop analitzada aquesta decisió en fred, penso que les primàries a IU poden ser una bona oportunitat. Una oportunitat per a demostrar que allò que prediquem d’una democràcia més directa i participativa ens ho apliquem a nosaltres mateixos. Si uns companys consideràvem més idònia una altra persona per a representar IU al Congrés s’havien de fer primàries. És millor fer-les i fer parlar la militància que no fer-les per por al “que diran”.

Dit això i després d’haver estudiat el currículum i les propostes de la companya Marga Sanz (ja he dit que no la coneixia), tinc tant clar com abans el sentit del meu vot, i les raons d’aquesta seguretat es poden resumir en: 

La política. Jo que em sento profundament federalista (confederalista, inclús), em trobo perfectament representat pel company Gaspar. El seu compromís amb la literalitat de l’Estatut sorgit del Parlament de Catalunya, i tant important o més, la defensa que va fer del mateix per les espanyes (un cop més fent de “llanero solitario” pel desert espanyol). La defensa de la legitimitat de la consulta plantejada pel lehendakari basc. En definitiva la defensa d’un model plurinacional i realment federal. La Marga Sanz, en aquesta matèria, no es defineix clarament. Però coneixent els impulsors de la seva candidatura (Frutos, Alcaraz i Cia.) no m’ofereix gaires garanties, per no dir que em preocupa.

El paper que ha de jugar IU. Qui em coneix sap perfectament que a part de contades excepcions: Maragalls, Ballanas, Elorzas i similars; no em caracteritzo per la simpatia que tinc a la línia política, ni als dirigents socialistes espanyols. Però després de l’experiència del període Aznar crec que cap persona normal pot ni plantejar-se la possibilitat de permetre un nou govern PP. Crec que en aquesta legislatura en Gaspar ha sabut jugar molt bé les poques cartes de que disposava. Amb només 5 diputats (en realitat 3+2) ha aconseguit fer girar a l’esquerra el PSOE en matèries importants. Que proposa Marga? La equidistància entre PP i PSOE? A mi no em desagrada la idea, però si IU tingués 30 o 40 diputats i fos decisiva, i el PP cap possibilitat de governar.

Perquè votem un candidat electoral i no el nou coordinador d’IU. No ens equivoquem, votem la persona a la que més tard hauran de votar els ciutadans. I sincerament crec que Gaspar Llamazares és la persona que més vots pot recollir per IU. Esta molt bé valorat per la ciutadania i és infinitament més conegut que la companya Marga Sanz. 

Així doncs, votaré per Gaspar Llamazares. Espero que tots els militants d’IU-EUiA-EBB votin amb responsabilitat fent us d’un gran instrument democràtic. I si no gana Gaspar… doncs a treballar perquè EUiA i IU obtinguin el millors resultats possibles amb la Marga Sanz al capdavant.

Per seguir les primàries d'IU: http://www1.izquierda-unida.es/seccion2.jsp?id=32

[@more@]

Tweet

Ahir a Donosti es va assistir a enèsim intent del feixisme espanyol de provocar i  temptar la sort. Al igual que van intentar fa anys a ciutats com a Orereta (Renteria) o Hernani, falangistes amb l’inefable Ynestrillas al capdamunt van intentar provocar la societat basca. I al igual que en anteriors ocasions van haver de mirar-s’ho des dels autobusos, perquè com és natural, aquest tipus de burricades només les poden protagonitzar persones vingudes de fora Euskadi.

Qui em coneix sap que no soc gens partidari de l’ús de la violència, però quan la policia desaconsella una manifestació i un jutge espanyol diu que no, que l’extrema dreta te tot el dret del món a marxar provocant pels carrers de la capital guipuscoana, quines alternatives deixen? Conec el meu poble i se que ja està cansat i fart de patir els deliris d’il·luminats. Il·luminats que s’envolten en la roji-gualda per mirar de fer passar per l’embut un poble, i il·luminats que insisteixen en salvar a “tiros” un poble que ja no els vol. I ara van els abanderats a fer complir en pla folklòric el missatge institucional d’en Rajoy. Doncs bé, sentint profundament els lamentables aldarulls pel bulevard donostiarra, la sensació que tinc és d’orgull envers el meu poble i de satisfacció perquè el fatxes no van aconseguir el seu objectiu. Ja tinc prou de veure’ls campar al seu desig pels nostres carrers i pels d’Espanya, com per veure’ls a més, a més per carrers on mai han pogut treure el cap. 

Però, que va passar realment ahir?

[@more@]

La premsa diu que radicals de l’esquerra abertzale van ocasionar aldarulls al centre de Donosti (hi ha mitjans que ni parlen dels motius). La veritat és que al igual que a Orereta i a Hernani col·lectius ciutadans van ocupar els carrers (a Orereta per exemple durant més de dos dies) per a evitar que els ocupés l’ertzantza i que després obris pas als feixistes. Veritablement hi havia gent de l’esquerra abertzale: Batasuna, Segi (joves), LAB (sindicalistes), Askatasuna (empresonats) , però també d’altres col·lectius: EHGAM (gays i lesbianes), CNT, Gazte Komunistak (jovent comunista),  ANV, Iratzarri (jovent d’Aralar) o la Red Latina sin Fronteras, a més de molts ciutadans a títol individual.Tots aquests col·lectius i ciutadans estaven convocats a un festival antifeixista. A l’hora a la que s’havia de concentrar falange l’ertzantza va començar de desallotjar el bulevard (a 50 metres de l’Ajuntament) i la resposta va ser impedir a les madures i a les dures el desallotjament. Resultat de tot plegat: Ynestrillas i companyia es van haver de concentrar en un centre comercial a 10 km de Donosti. 

Fa ja anys que no es coneixien aldarulls d’aquest calibre a Donosti. La principal raó, que la població els rebutja. Els més radicals deuen estar satisfets, l’extrema dreta espanyola i la justícia els hi han permès aconseguir legitimitat on no la tenien. A l’extrema dreta el tir l’ha sortit per la culata. La població basca els ha tornat a rebutjar en massa i a més, a més han tornat a posar el tema de la llei de partits sobre la taula. Com és possible que 150 – 200 mil persones no puguin votar la seva opció política i que per contra un grup defensor de la dictadura, defensor de l’extermini del diferent (sigui per raó de raça, sexe, ideologia) pugui manifestar-se amb tota tranquil·litat. Això aquí no s’enten, però és que a Euskadi fa fàstic.

Tweet