PACTES

He esperat que s’anessin tancant els pactes post-electorals per posicionar-me sobre el tema. Vist el resultat de tot plegat, crec que l’he encertada, segur que m’hauria d’haver corregit més d’una vegada.

Començant pel que m’afecta de manera més directa,Vic, haig de reconèixer la intel·ligència política d’en Vila d’Abadal. Volia un govern de concentració i l’ha aconseguit, aprofitant-se això sí, de les debilitats de la resta de partits. Els nefastos resultats de PSC i sobre tot d’ERC acompanyats de la mala maror interna i lideratge més que discutit dels seus caps de llista, ha donat al avui alcalde una posició negociadora del tot favorable. ERC entregada al pacte des d’un bon inici i Burgaya buscant l’única sortida política que li quedava, governar. Així les coses, la nostra posició política es va complicar molt. Vila d’Abadal ens volia al govern (els altres potser no tant) i la nostra idea d’acords puntuals i, potser en un futur acabar entrant al govern, es va veure poc factible ja que l’alcalde ja tenia un govern i amb una àmplia majoria. La decisió, doncs, era entrar ara o passar a l’oposició (amb CUP i PXC!!) amb poques possibilitats d’influir en el govern i, per tant, de fer avançar el nostre programa.

La decisió, com dic, no va ser ni fàcil ni unànime. A l’assemblea de la coalició a Vic on ens vam decidir, tothom es posicionava sense acabar de tenir clara la decisió. Ningú veia l’ampolla plena ni buida, uns la veien mig plena i d’altres la vèiem mig buida. Com ja se sap, finalment es va decidir per majoria entrar. Espero que els pros que vèiem acabin pesant més que els contras. Haurem de passar un dur examen que només aprovarem si realment som capaços d’aconseguir que bona part de la nostra proposta política avanci.

Un cop decidit el govern, es va haver de decidir el cartipàs municipal. I aquí el tema estrella van ser els sous dels membres del govern. Aquí seré radicalment clar. Sempre he defensat que l’activitat política ha d’estar remunerada de manera més que generosa. Sinó només podran dedicar-s’hi aquells que tinguin fortuna suficient per entretenir-se en la política i els que vulguin enriquir-se aprofitant “regals interessats” . La política és una activitat digníssima i sacrificada i s’ha de remunerar correctament (i sovint no l’està). Ara bé, això vol dir que vegi bé el pacte de Vic? Doncs no, no m’agrada gens, i ho dic clarament. Repeteixo que no tinc res a dir sobre els sous en sí, com deia, els polítics han d’estar ben remunerats, però a canvi se’ls ha d’exigir un règim d’incompatibilitats súper estricte i una dedicació plena, exclusiva. I és precisament en aquest punt on la cosa comença a fer una pudor considerable. L’alcalde només s’hi dedicarà un 65% del temps? No hi haurà cap regidor que dediqui el 100% del seu temps a la ciutat? Estic convençut que sí, que dedicaran moltes més hores. Llavors, per què no fer-ho constar? La sensació és que si constés una dedicació plena no podrien dedicar-se a d’altres qüestions particulars ja que tindrien un règim de dedicació i incompatibilitats més estricte. Això sona a trampa. Posem un sou al que més s’hi dediqui (90%) i després posem un sou a la resta i fent una simple regla de tres els calculem la dedicació. Que cony vol dir sinó una dedicació del 32, 36 o 63%? Si el que es pretén és neutralitzar l’Anglada, malament comencem. Confio que la CUP guanyi protagonisme a l’oposició, sinó…

Ara, la nova polèmica ve del pacte del Consell Comarcal, la socio-vergència. Poc puc dir de la cuina prèvia perquè ni jo, ni EUiA com a organització hem intervingut ni se'ns ha informat de com van anar les negociacions. En quan al pacte assolit, no arribo a entendre l’emprenyament d’alguns socis del tripartit. La socio-vergència és un pacte que molts busquen des de fa temps. Si afegim el que he dit més amunt sobre les habilitats d’en Vila d’Abadal (i Xevi Solà), les necessitats de Burgaya i algun altre del seu partit, així com pactes com els de Torelló, Roda o Vic; realment algú es pot estranyar? Jo no, jo mantinc el mateix discurs i la coherència sobre la legitimitat dels pactes.

[@more@]

Comentaris tancats a PACTES

EMAKUMEAK NONAHI. ALARDEAN ERE BAI*

*Les dones presents arreu. A l’Alarde també 

Aquests dies de finals de juny, com sempre que puc, els he passat al meu país petit (Irun). Es celebra la festa major, Sant Marçal, el dia 30. Per a tots els irundarras, estiguin on estiguin, la nostra festa major ens acompanya en el sentiment i el pensament.

No se si molts la coneixereu, comença per Sant Joan i té com a moment culminant la diada de Sant Marçal amb una desfilada festiva  que barreja la tradició de les revistes d’armes de l’època de les milícies forals basques i la batalla de la penya Aldabe, ara coneguda com Sant Marçal, (el dia 30 de juny) en que les milícies locals irundarres es van imposar a les tropes franco-navarreses.La festa es celebra des del segle XIX, quan es van abolir els fueros bascos i amb ells les milícies forals (on joves bascos no tenien obligació de servir a l’exèrcit castellà-espanyol, i aquest havia de demanar permís per passar per territori foral basc). A la desfilada participen milers d’irundarras, organitzats per companyies que representen els diferents barris de la ciutat, vestits amb la roba tradicional (txapela, faixa i mocador vermells, pantalons i camisa blanca i americana negra) tocant amb txiribitos (flautes típiques) i tambors les marxes típiques, i molts més que desfilem amb escopetes. Milers i milers d’irundarres més s’ho veuen des de les voreres.

Aquesta celebració però, es va fer molt coneguda arreu de l’Estat ara fa 12 anys. L’any 1996 un grup de dones van reivindicar el seu dret a participar a la festa en igualtat de condicions que els homes (segons la tradició les dones només podien fer-ho com a cantineres escollides (1) per cada companyia). Els sectors més tradicionalistes i retrògrads van posar el crit al cel i van considerar aquest fet un atac a la tradició i a la ciutat. El consistori també es va dividir: d’una banda PNB i PP com a guardians de la tradició, d’altra Ezker Batua i HB donant suport a les dones, i al mig PSE (amb l’alcaldia) i EA dividits.

Com que aviat es va veure que la gran majoria de la ciutat girava l’esquena a les reivindicacions d’aquestes dones, PSE i EA van netejar les seves organitzacions de persones favorables a la participació igualitària i van quedar com a únics defensors d’aquesta reivindicació EB i HB. A les municipals de 1999, a les que HB –llavors es deien Euskal Herritarrok- va obtenir els seus millors resultats històrics, a Irun a dures penes va aconseguir mantenir els 3 regidors que tenia. EB que també disposava de 3 regidors, els va perdre tots 3. Aquest va ser el preu que van haver de pagar per mantenir la fidelitat a les idees i als drets de les persones.

[@more@]

Mentrestant, el parlament basc (per unanimitat), la justícia i l’Ararteko (defensor del poble a Euskadi) donaven la raó a les dones. L’equip de govern municipal, acosat per sentències judicials, va deixar d’organitzar les festes mentre permetia l’Alarde (així es diu la desfilada) discriminatori. Unes poques dones i els que els hi donen suport vam organitzar un Alarde sense discriminacions. Durant els primers anys, les persones que participàvem a aquest Alarde (unes 300-400 front les 8000 de l’altre) van patir agressions físiques i verbals per part dels partidaris de l’Alarde tradicional i discriminatori. L’Alarde igualitari però va anar creixent i ara ja som prop de 1000 persones les que desfilem, i des de 2006 sense patir agressions. La tensió va anar baixant i ara s’han anat incorporant nois i noies joves que donen sentit a la lluita que vam mantenir per la igualtat. Fa goig veure’ls desfilar amb els seus pares/mares i inclús amb les seves iaies.

Tot i així, encara avui  la majoria de partits i l’equip municipal ens discrimina, menyspreant el nostre Alarde i participant activament al discriminatori. Més del 75% de la població continua donant suport a l’Alarde discriminatori, però accepta l’igualitari, i l’odi que ens mostràvem gairebé ha desaparescut.

Aquest és un clar exemple de com una minoria d’ultra tradicionalistes i masclistes pot manipular els sentiments d’una part molt important d’un poble. La tradició interpretada no com un bé cultural, sinó com a una llei natural que passa per sobre dels drets de les persones.

Tots els irundarras, independentment de l’Alarde al que surtin, participem a les nostres festes amb gran alegria, però som molts els que tenim la doble alegria de la festa i del compliment amb la pròpia consciència.

D’aquella segona meitat dels anys 90 em queda el record del regidor d’EB, Manu Millán, entregant la rèplica de la bandera de la ciutat a l’abanderà de l’Alarde igualitari entre insults, crits i intents d’agressió. Manu va perdre la regidoria l’any 99, la va recuperar el 2003 i l’ha revalidada (juntament amb un company d’Aralar) fa un mes. Ell és la cara visible, juntament amb l’esquerra abertzale de la dignitat ciutadana a Irun.

També recordo la pluja d’ampolles i demés objectes l’any 99, i com a darrera nostre aguantava els insults i agressions l’avui conseller basc Javier Madrazo. Ho recordo perquè va ser justament en aquell moment que vaig decidir passar de simpatitzar a col·laborar amb l’esquerra transformadora. Després la vida em va portar a Vic i… ja sabeu la resta. Ara col·laboro amb l’organització germana d’EB a Catalunya, EUiA.

Enguany, he participat activament a la festa amb major alegria encara, si és que és possible. He participat amb els meus fills. Espero que si un dia volen desfilar puguin fer-ho en un únic Alarde, igualitari i sense discriminacions.

Comentaris tancats a EMAKUMEAK NONAHI. ALARDEAN ERE BAI*

Ressaca electoral (IV): El discurs fàcil de l’abstenció

Després de cada jornada electoral hem de sentir tots els analistes polítics i entesos, és a dir la immensa majoria dels ciutadans, parlar de l’abstenció i les seves causes. La resposta a la reflexió és sempre la mateixa: la culpa en la pràctica totalitat correspon als partits que no fan res, o no saben, mobilitzar l’electorat. Aquesta visió, al meu entendre radicalment injusta, no ajuda precisament a la mobilització electoral, si no que incideix en el discurs mediàtic que col·labora, i molt, amb l’abstencionisme.

Tots els partits som iguals. Tots actuem d’igual manera, i els mitjans que tant ens critiquen a posteriori per l’abstenció miren que aquest axioma arribi de manera repetitiva al ciutadà. Que la campanya d’unes municipals estigui marcada a Catalunya, Madrid, Andalusia o Astúries pel mateix discurs, el de la violència a Euskadi engegat pel PP i seguit pel PSOE, ajuda a que el votant es senti avorrit i si tenia cap dubte s’acabi quedant a casa. Però, qui és el veritable responsable, a més dels directors de campanya dels grans partits, que aquest discurs marqui l’agenda d’una campanya? D’altres formacions hem mirat d’explicar les nostres solucions pels que considerem són problemes reals de la gent: habitatge, medi ambient, pobresa, serveis públics…Però no han tingut cap ressò mediàtic, tota la campanya parlant d’Euskadi. Ah! I d’immigració, planes als principals diaris nacionals i estatals per la PXC i pel famós vídeo del PP de Badalona.

No tiraré totes les culpes a sobre del missatger. Segur que els partits també tenim molta responsabilitat. Les campanyes consisteixen avui en missatges curts i senzills destinats a la premsa, i els mítings igual. I els que fem campanya alternativa no existim.

Aquest discurs culpabilitzador dels partits com a únics responsables de l’abstenció ha acabat provocant que els mateixos partits per ser, d’una manera bastant hipòcrita, políticament correctes ens fustiguem i demanem perdó a la societat. Però els partits majoritaris i la premsa servil continuaran fent el mateix sistema de campanyes sense buscar solucions. Doncs jo no vull sumar-me a aquest discurs d’auto-flagel·lació.

Nosaltres hem buscat una campanya (i precampanya) de molt contacte amb la gent. I què ens explicava la gent? Com està el teixit associatiu actualment? Doncs hem de respondre que molt malament. Les associacions de veïns les porten majoritàriament persones que fa anys que s’hi dediquen, i no troben gaires ajudes ni relleus en els seus veïns. Trobar algú que es vulgui implicar a fons a l’AMPA de l’escola dels seus fills és molt complicat. I el mateix passa als centres de treballs amb la representació sindical. Llavors, perquè la política havia de ser diferent.

Les persones només es mobilitzen avui dia pels seus interessos individuals. Han de ser culpables només els partits d’un 40-45% d’abstenció quan l’abstenció a les reunions de les escales de veïns és encara superior? Són culpables els alumnes de la passivitat dels seus pares a l’hora d’implicar-se a l’AMPA de l’escola? És molt fàcil dir que no vas a votar perquè tots els partits mentim i som iguals. Però, algú es preocupa de buscar les diferències més enllà del telenotícies? Algú ens ha demanat què proposem? Tinc entès que abans sí que es feia, que abans les persones demanaven directament als partits que els expliquessin les seves propostes. Però és que quan anem nosaltres a explicar-les, ens troben que la majoria dels afectats “passen” i es queden a casa.

En definitiva, crec que la malaltia de l’abstenció és només la constatació de la deficient salut organitzativa que té l’actual societat en que vivim. I els partits, a l’igual que d’altres col·lectius, som part d’aquesta societat.

[@more@]

2s comentaris

Mossos udolant

Els mossos prenen el carrer demanant la dimissió del seu jefe polític, el conseller Saura. La raó? El desprestigi de la feina policial i la pèrdua d’autoritat legal i moral, segons ells, promogut pel conseller d’interior.

Saura és culpable, sí, culpable de no fer la vista grossa davant el fastigós abús d’autoritat d’una minoria de policies. Algunes de les imatges que hem pogut veure mostren els coneguts fets i com a més a més dels policies participants hi havia d’altres que entraven i sortien de la sala. És més que segur que algú més (policia es clar) havia de conèixer els fets, però que ningú no ho va denunciar.

No desvetllaré cap secret quan dic que determinats estaments (jutges, metges, policies…) actuen normalment amb unes dosis de corporativisme infinitament superior a d’altres sectors. He conegut durant la major part de la meva vida les conseqüències de les actuacions (incomparables en quan a brutalitat) policials a Euskadi: coneguts que van acabar a l’hospital després de passar per dependències policials (i que no foren acusats de res), fotos als diaris, per suposat a Egin (ara Gara), de detinguts plens de blaus després de visitar les comissaries. No dic res de l’època de ple esplendor de GALindo i Cia, on el millor que et podia passar era acabar a l’hospital. Sempre m’ha semblat que l’actuació d’un policia que abusa de la seva situació de  poder és del tot condemnable, però el que em provoca un fàstic insuportable és el silenci còmplice dels seus companys que coneixent una actuació il·legal, callen.

Que no s’enganyin els mossos llençats al carrer a manifestar-se pels mitjans de comunicació que els fan servir de tontos útils en la seva campanya contra Saura. El que realment desprestigia la seva tasca és l’actuació coneguda gràcies a la política de transparència de la conselleria. En cop de demanar dimissions, el que haurien de fer és exigir el cessament immediat dels mossos implicats en aquestes actuacions.Sembla que per a determinats partits de la dreta catalana i espanyola i algun partit molt responsable de l’esquerra, i dels seus voceros mediàtics, en matèria policial la merda sempre s’ha d’amagar sota la catifa. No és d’estranyar, doncs, que els que defensem la netedat en tots els àmbits estiguem en el seu punt de mira. Que udolin, demostrarem que és pot fer una veritable política de seguretat de manera diferent des de l’esquerra.

Ah! I per més inri, davant els mossos es manifestaven els que també es manifesten contra la política d’interior davant les seus de la nostra coalició. Dios los da…

[@more@]

Comentaris tancats a Mossos udolant

Ressaca electoral (III): I nosaltres, que?

Després de comentar els resultats dels altres, crec que toca parlar una mica dels nostres. Els he deixat per a més tard perquè considero que és millor prendre distància temporal per posar una mica d’objectivitat (si és possible), en definitiva, intentar mirar els resultats més com a un observador llunyà i no com a un protagonista més o menys directe.

De totes les maneres, no obviaré el comentari de les primeres sensacions, les de la mateixa nit electoral. Vaig fer d’apoderat i vaig participar en el recompte al col·legi Salarich, el lloc on la racista PXC va obtenir més alt percentatge de vot. Per tant, ja intuïa que els pitjors dels escenaris previstos estaven en camí de complir-se. Els sondejos de les 20h no donaven millors expectatives.

Vaig arribar al local amb el recompte ja molt avançat i les cares llargues no deixaven lloc al dubte, la PXC creixia al límit del que havien assenyalat les enquestes i a més es convertia en la segona força de la ciutat, les esquerres retrocedíem i nosaltres ens tornàvem a quedar a uns pocs vots del segon regidor (a l’igual que l’any 99). Aquestes sensacions són pures, subjectives i difícils de racionalitzar. Jo ja entreveia que els nostres resultats eren prou satisfactoris, però el marc general i els 43 vots que ens faltàvem ens deixàvem un més que clar regust amarg.

Ara, continuo pensant que el tema de la PXC anul·la qualsevol valoració positiva que es vulgui fer, però analitzant única i exclusivament els nostres resultats, com deia, crec que són molt satisfactoris. Som l’única opció parlamentària que ha resistit a Vic l’empenta de la PXC i la CUP. Amb una participació 5 punts inferior (si descomptessin la PXC i la CUP, quina participació hauríem tingut?) hem guanyat en vot i percentatge.L’abstenció i les opcions populistes han castigat les opcions tradicionals, però nosaltres hem aguantat. Però, tot i així, crec que hem de reconèixer que les coses podien haver anat millor.

Penso que hem fet una gran campanya. Teníem un dels millors candidats, sinó el millor (això ens deien molts ciutadans, altres forces polítiques i inclús bona part de la premsa). La gent de la candidatura ens hem patejat la ciutat, hem arribar a votants als que potser abans no arribàvem, hem parlat amb multitud d’associacions ciutadanes. A més, perquè no dir-ho, els problemes interns d’altres opcions (sobre tot ERC i PSC) segur que ens han beneficiat.

Aquesta bona campanya té, al meu entendre, dues lectures: gràcies a haver fet aquesta gran campanya i haver arribat a molta més gent hem pogut resistir molt millor que els altres partits; però també té una altra lectura: si hem aconseguit (i n’estic segur) més votants també deu voler dir que per un altre cantó n’hem perdut (i també n’estic segur).

Per tant, estic convençut que l’abstenció i una petita fuga de vots a la CUP ens ha afectat, i ens ha afectat en el que era el nostre votant tradicional dels últims anys. Per què això? Crec que aquesta pèrdua no té res a veure amb qüestions municipals, gairebé tothom ens reconeix la bona feina feta. Aquest votant al que em refereixo ens ha votat últimament de manera bastant fidel, sempre he afirmat que l’únic que ens demanava era coherència més que grans promeses. I que passa? És que no hem tingut coherència? Torno a repetir que a nivell local sens dubte que l’hem tinguda. Però hi ha un aspecte que crec ens ha perjudicat, tot i que a les valoracions oficials s’ha intentat obviar. En parlaré breument.

[@more@]

Tot i reconèixer que la tasca feta s’ha fet correctament i que segurament ningú no ho feria millor, molta gent (jo potser també) no arriba a entendre en base a que carai vam acceptar  la conselleria d’interior. Coincideixo amb alguns companys que en qualsevol matèria s’ha de demostrar que tens projecte i que l’esquerra alternativa pot gestionar la seguretat del país, però conec molts pocs casos en que dins d’un govern de coalició la part més petita (i nosaltres ho som amb diferència) s’encarregui d’aquesta matèria. No tenim la força suficient per a instar canvis més profunds a les legislacions, però tenim l’obligació de fer complir algunes lleis que no compartim totalment.  

Gràcies al nostre creixement el govern d’entesa va ser possible. Ens corresponia, per pes, una tercera conselleria, però el pacte PSC-ERC per reduir conselleries ens va deixar com estàvem. No vam poder, per tant, fer-nos amb matèries que per a nosaltres són capçals per a transformar la societat (educació, sanitat, treball, indústria…) però per contra acceptem interior. I ho acceptem sabent que la dreta carregaria contra la nostra gestió fos la que fos, que col·lectius alternatius ferien el mateix, i que dins de la conselleria i el cos policial no érem precisament estimats. Un bon exemple de tot plegat és el tema de la comissaria de les Corts: donem una solució impecable (tant de bo que a Euskadi les vídeo-càmeres s’haguessin posat fa molts anys a totes les dependències policials) a un problema heretat, i ens critica la dreta, els col·lectius d’extrema esquerra i la mateixa policia.

A Vic hem demostrat que s’ha de fer una bona feina a les institucions, però que tant o més important és el contacte amb la ciutadania. Crec que ens havíem d’haver evitat aquest regal enverinat que se’ns feia, però un cop fet, ara toca explicar amb molta pedagogia la nostra tasca a interior perquè des de la dreta i els mitjans de comunicació afins continuaran carregant contra la conselleria, i aquest atac pot començar a calar entre part dels nostres votants.

1 comentari

Ressaca electoral (II): Objectiu aconseguit. Ja hem perdut les eleccions

Això mateix devien pensar el passat dia 27 els dirigents de PSC, ERC i en menor mesura de CiU. Durant aquests últims mesos hem pogut veure coses que realment m’han deixat estupefacte.

Va començar el festival de despropòsits ERC amb les primàries per triar alcaldable. Segons em comentava alguna persona dels independentistes, Francesc Codina veia tant segura la victòria que es va confiar i ni tant sols es va fixar en el fet que el reglament del partit permetés el vot a afiliats de fora de la ciutat. Així, gràcies al vot d’afiliats aliens a Vic, ERC va triar el seu candidat a l’alcaldia, l’Àngel Andreu. Que Francesc Codina va quedar  ben emprenyat no és cap secret, que no va brindar cap ajuda al candidat, sinó tot el contrari, tampoc. Però que els companys d’ERC no s’enganyin, sense posar en dubte la poc lleial actuació d’en Codina, s’equivoquen si busquen les culpes fora de casa. Eren molts, jo inclòs, els convençuts que Esquerra podria ser el partit d’esquerres més votat (millor no ho tindran) i que així podrien encapçalar un hipotètic tripartit. Però des de la primera vegada que vaig sentir l’Andreu en un debat (el del col·legi d’arquitectes) vaig veure que havien llençat totes les expectatives per la finestra. Segons va anar avançant la campanya, qualsevol persona amb un mínim de criteri podia veure que la patacada era inevitable. Això afegit a l’empenta de la CUP ha donat el resultat que tots coneixem: de possible alcaldia a quedar-se per sota del 10%. Els andreus podran culpabilitzar qui vulguin, però Pere Prat, Jordi Serra, Jordi Casals o Jaume Mas prou se n’han sortit. No hi ha més cec…

[@more@]

El tema dels socialistes és diferent. Tenien un candidat, al meu entendre, de sobres capacitat. En Pep Burgaya és capaç d’esposar el seu model de ciutat (millor o pitjor) amb un discurs molt complert. Però hi ha una dada innegable: no connecta amb el ciutadà del carrer. Té una “pose” distant i un discurs massa acadèmic. Podria ser un bon parlamentari, però per a guanyar-se la gent de Vic necessita alguna cosa més. Crec que ha fet millor campanya que fa quatre anys, però ja venia “marcat”. No sé si serà veritat que és qui més calés es gasta a la campanya, però ho sembla molt. Un discurs acadèmic i distant, una campanya amb una imatge prepotent… i molt poc trepitjar carrer. Podia fer un gran tàndem amb algú altre (Ballana) però també van decidir fer-se l’harakiri. Prescindir i laminar les persones que més vot et poden aixecar és realment temerari, i a més demostra una manca de democràcia interna als partits. Un partit són les persones que li donen vida i s’ha de comptar amb elles.

Els casos d’ERC i PSC a Vic tenen una característica comuna: sobrepassar (estatutàriament o no) la voluntat de les assemblees de base, i les persones que les formen són una ajuda imprescindible en una campanya.

CiU va fer els deures tant malament o més que els dos anteriors, però té recursos suficients per a suplir aquests defectes. Són els seus pitjors resultats des de l’any 79 i sembla que haguessin tingut una gran victòria. Jo no estaria tant satisfet, la crisi (tot i que l’han pogut amagar millor que els altres) hi és, i el fet que hagin tret aquests resultats, tenint la davallada que ha tingut ERC i PSC, no és per estar entusiasmat.

Tot plegat ha provocat l’ascens de les opcions populistes, i no siguem obtusos, una de les causes és el desprestigi que, actuacions com les assenyalades anteriorment, provoquen sobre la vida política i els que ens hi volem dedicar. Nosaltres també en som culpables (uns més que d’altres), després no ens queixem de l’abstenció o del que és pitjor, que un racista se’n porti aquests vots amb un discurs demagògic.

Comentaris tancats a Ressaca electoral (II): Objectiu aconseguit. Ja hem perdut les eleccions

Ressaca electoral (I): El carrer és nostre

Aquests dies aniré penjant del blog algunes reflexions sobre els resultats sortits de les eleccions municipals del passat dia 27. Començaré parlant de la commoció provocada per la forta pujada de l’opció feixista i racista representada per la PXC. Una commoció que, tot i que era esperada la pujada dels racistes, va deixar molts ciutadans de Vic amb una sensació de profunda decepció.

De la PXC i del seu líder Josep Anglada crec que ja està tot dit, almenys per la meva part. Un dels aspectes que més sorprenen és que aquest personatge és de sobres conegut per la majoria dels vigatans i tot i així hi ha gairebé un 20% de ciutadans que el voten.

Després de la gran decepció, segons s’anava confirmant el pitjor dels escenaris pronosticats per les enquestes, els meus pensaments van anar cap a aquelles persones dels barris del sud de Vic amb les que tantes coses i estones vam compartir durant la campanya. Persones, immigrants i autòctons, que en la majoria dels casos porten molts anys lluitant pel seu barri i que ens expressaven la seva por pel futur en cas que la PXC confirmés el seu creixement.

Penso que Anglada ja ha tocat sostre… ha tocat sostre en la situació actual. L’única manera que te de trencar aquest sostre és que la situació canviï a pitjor. Anglada ja va començar a ensenyar les seves intencions al final de la campanya: pamflets en nom de presumptes immigrants inexistents i provocacions vàries, amb un únic objectiu, que algú caigui en la seva provocació i que comenci una espiral de violència.

Anglada es passeja pels barris del sud estenent la seva llavor d’odi i violència. A molts llocs (bars, escales, botigues…) les persones que volen creure les mentides de l’Anglada ja no mostren cap vergonya a l’hora d’expressar les seves idees. Han pres el carrer. Els que parlen en veu baixa són els que defensen la democràcia i la convivència…

[@more@]

Però hi ha una dada que no podem obviar. Amb un 60% de participació i amb el seu electorat mobilitzat en extrem, més d’un 80% del electorat no va votar opcions feixistes. Com deia, aquestes setmanes les persones d’ICV-EUiA hem parlat amb molta gent del Remei, Habitatges Montseny, Plaça Osona, etc, que ens han mostrat la seva preocupació. És hora de demostrar al racista que el carrer no el pertany, el carrer es nostre. És dels ciutadans que volem la convivència, la pau i la democràcia; de la gran majoria de ciutadans que no s’han deixat seduir per les propostes fàcils però impossibles i anti-democràtiques de la PXC.

Alguns partits, que ara es mostren espantats, deien que no s’havia d’entrar en confrontació amb la PXC. La realitat ha demostrat el contrari: els partits que hem plantat cara a la bèstia hem crescut (nosaltres i la CUP) i els que han mirat cap un altra banda s’han donat la patacada. Eleccions a part, els vigatans que combaten la xenofòbia (sobre tot als barris del sud) mereixen el nostre suport i veure que també nosaltres la combatem. Nosaltres ho continuarem fent.

Comentaris tancats a Ressaca electoral (I): El carrer és nostre

ICV-EUiA a Vic: un programa agosarat i realitzable

Les persones que formen la coalició ICV-EUiA a Vic afrontem les properes eleccions municipals amb molta il·lusió i esperança És indispensable que a la nostra ciutat es produeixi per fi un canvi. Un canvi a les persones i a les idees que des de gairebé sempre han governat la ciutat, això és important, però el que és cabdal és que canviïn les polítiques i les prioritats.

Com molt bé diu el nostre candidat, Xavier Tornafoch, a nosaltres no ens interessa un canvi de cadires (com va dir algun candidat), nosaltres volem un canvi en les polítiques i en les maneres de dur-les a terme. Per tant, que ningú no es pensi que la sola suma d’una determinada majoria de seients al consistori implicarà que donem xecs en blanc per formar un govern municipal. Qui vulgui venir a buscar-nos ens trobarà amb un programa esperant-los sobre la taula.

És precisament perquè tenim aquesta manera de fer que posem tant èmfasi a explicar les nostres propostes als col·lectius i persones que formen la societat vigatana. Un programa agosarat i realitzable.
Agosarat, perquè va més enllà del que defensen la resta de partits, un programa transformador que no es conforma a voler gestionar millor que la dreta, sinó que vol fer-ho de manera diferent. Apostant clarament per l’habitatge públic, per serveis socials a l’abast de tothom, per un model de desenvolupament racional i sostenible.

Però un programa realitzable perquè les propostes que fem no suposen cap innovació, ni tan sols les més agosarades. S’ha qualificat de massa optimista la proposta de crear un 50% d’habitatge públic, doncs bé, aquesta proposta està per sota de les polítiques que aplica Ezker Batua a Euskadi, i en molts casos iguala les que fa la nostra coalició allà on ja governa. El mateix passa amb les nostres polítiques en matèria social, ja aplicades a molts municipis bascos, andalusos… i catalans.

Ja sabem que les nostres propostes no seran del grat de molts ciutadans. No ens amaguem, som d’esquerres i volem plasmar-ho a les nostres propostes. I és que encara que avui no estigui de moda dir-ho, nosaltres no anem a buscar vots de qualsevol lloc: nosaltres busquem els vots d’esquerres i ecologistes de debò, i estem convençuts que a Vic encara en queden… i molts.

[@more@]

Comentaris tancats a ICV-EUiA a Vic: un programa agosarat i realitzable

Vídeo campanya d’ICV-EUiA de Vic

Us deixo el vídeo de campanya que hem gravat, en realitat que ha gravat l’Arnau Martí de la nostra candidatura. En ell expressem les nostres prioritats i el model de ciutat que volem per Vic.

Espero que us agradi…

[@more@]

Comentaris tancats a Vídeo campanya d’ICV-EUiA de Vic

ARA TOCA ANGLADA ?

Amb aquest lema de campanya es presenta aquest personatge a les eleccions del proper dia 27. Però realment, ara toca Anglada? Encara més Anglada? No hem tingut prou els vigatans amb quatre anys de vergonya, sortint cada dos per tres als mitjans donant una imatge de ciutat racista i ultra?

Espero que aquells candidats que encara no han descartat parlar i pactar amb aquesta persona (perquè el partit és ell) el facin abans d’acabar la campanya. Nosaltres ens comprometem a fer el mateix que hem estat fent durant la passada legislatura: Oposar-nos a qualsevol moció o proposta que vingui des de l’extrema dreta.

Avui, a la darrera pàgina del diari “9 nou” apareix la informació (és informació encara que sembli un acudit) que la PXC fa servir subsaharians per penjar les seves banderoles i pancartes. Banderoles que en llocs (Manlleu) porten el lema “control de la immigració”. Intel·ligentment el periodista dubte si Anglada els denunciarà davant els mossos per no portar papers…

També m’han fet arribar aquest vídeo que comparteixo amb tots vosaltres i que ajudarà, als que encara no el coneixíeu, a conèixer millor el personatget . Ja se que a la majoria dels ciutadans que tenen intenció de votar-li no els arribarà aquesta informació, i que si els hi arriba no en faran cas, però feu-ne difusió. Cada vot que puguem esgarrapar al racisme ajudarà a evitar la vergonya de tornar a tenir aquesta persona a l’Ajuntament (i potser acompanyat d’algun més dels seus). 

Una última petició: encara que no us agradi la nostra proposta política, aneu a votar el 27 i feu-ho per una opció democràtica.  

 

[@more@]

1 comentari