RUBIANES, MADRID i L’ESTATUT

A data d’avui tothom deu estar al cas de la censura més pròpia del feixisme de la que ha estat objecte l’actor Pepe Rubianes. No em dedicaré ara a explicar que la llibertat d’expressió es demostra precisament quan qui la vol exercir no pensa igual que nosaltres, crec que qui tingui una mínima sensibilitat progressista ja deu conèixer del que parlo, i per explicar-ho als carcamals d’extrema dreta necessitaria fer un llibre.

 

Sí que m’agradaria posar en context aquesta situació més pròpia del franquisme.

 

 

  • El fons de les seves declaracions les comparteixo al 100%. Un dels dos o tres elements que, a més de la religió i, per suposat, de la defensa dels privilegis econòmics, ha cohesionat a l'extrema dreta espanyola i als que simpatitzen amb ella (PP, COPE, La Razón, Jiménez Losantos, etc.) ha estat la sacrosanta unitat d’Espanya. Des de temps llunyans aquesta unitat ha estat el “sant i senya” que ha invocat la dreta espanyola (abans castellana) per defensar els seus interessos econòmics sobre les nacions de la península més desenvolupades econòmicament, Catalunya i Euskadi. En ares a l’amenaça d’aquesta unitat es van provocar guerres que només pretenien mantenir el control econòmic sobre aquestes nacions (amb complicitat, s’ha de dir, amb bona part de la burgesia autòctona). Per tant, la unitat d’Espanya com a axioma no pot més que produir-me rebuig i fàstic. En quant a la forma en que es va expressar Rubianes, pot ser més encertada o no, però qui l’hagi vist actuar o ser entrevistat sap que aquesta manera d’expressar-se és innata al personatge. En quants pobles governats pel PP conviden com a pregoners a determinats personatges del famoseo espanyol que s’expressen de manera molt més ofensiva que en Rubianes en programes de tarda i nit per tots coneguts.
  • És important igualment conèixer el context geogràfic en el que s’ha produït aquest cas, Madrid. Aquesta és una ciutat fabulosa en tots els sentits. Vaig tenir l’oportunitat d’anar-hi sovint durant els anys 80, quan era alcalde el professor Tierno Galván i després amb d’altres governs socialistes, i en aquella època era una ciutat increïble, paradigma del progressisme i la llibertat d’expressió més absoluta. Però no ens enganyem, aquella Madrid més propera a la Madrid republicana que a la que sortia del franquisme ja és una ciutat del passat. Durant més de 40 anys el franquisme va aconseguir canviar la mentalitat de bona part de la població d’aquesta ciutat. Últimament, he tingut l’oportunitat de tornar un parell de vegades. Madrid continua sent una ciutat meravellosa, amb moltíssima gent meravellosa. Però també ha sorgit un altra Madrid, més grisa i rància. Imagino que aquestes persones mai van desaparèixer del tot, només es van amagar durant l’època d’esplendor progressista. Ara, aquells hereus del franquisme i els seus fills i nets tornen amb renovades forces, emparats pels mitjans de la dreta extrema i per l’experiència de govern de l’Aznar. Avui a Madrid gran part dels seus ciutadans es desperten sentint la COPE, esmorzen amb La Razón o l’ABC i dinen veient Telemadrid, i aquesta és una pluja que va calant mica a mica i de la que són responsables en certa mesura els Leguinas, Simancas i companyia.
  • Per últim, no puc deixar d’obviar el context en el que va fer Rubianes les famoses declaracions: en una entrevista en la que defensava els continguts de l’Estatut davant de les agressions de la dreta extrema espanyola. Potser els que ens reclamem com a catalanistes i que viatgem sovint per les espanyes (Rubianes per la seva professió ho fa molt) teníem clar que l’Estatut que es va aprovar al juny, primer era bò, però no omplia totes les expectatives de Catalunya com a nació. Aquest Estatut suposa un gran salt endavant per a Catalunya, el màxim en la situació actual. Va haver-hi molta gent de bona voluntat que es va oposar, pensant que si sortia NO al referèndum després es podria tornar a Madrid i negociar-ho al alça. Vaig estar per última vegada a Madrid al novembre de 2005, justament quan la delegació del Parlament de Catalunya presentava el projecte a les Corts espanyoles. Puc assegurar que després de veure i sentir els comentaris que sobre el mateix es feia pels carrers madrilenys, pensar en rebutjar aquest projecte, ja aconseguit i tornar demanant-ho tot, suposava una expectativa pròpia d’il·lusos.

 

 

Vagi, des d’aquestes línies, un suport sense reserves i agraït a Pepe Rubianes i a molts ciutadans meravellosos de Madrid que han de patir dia a dia la tornada de la més abominable dreta espanyola.

 

 

[@more@]

Comentaris tancats a RUBIANES, MADRID i L’ESTATUT

Ha de ser Europa qui senti vergonya

El president dels Estats Units, George W. Bush, ha fet pública una notícia que, de fet, era coneguda per tothom: Que la CIA disposava (i potser disposa) de presons secretes fora dels EEUU.

 

Que des de ja fa molts anys (Xile, Guatemala, Nicaragua, Vietnam…Iraq) els EUA no han estat un país gaire preocupat per les llibertats públiques és una obvietat, però que això es faci públic i no s'amagui demostra que per desgràcia una bona part de la ciutadania nord-americana veu amb bons ulls l'absència de democràcia i de drets humans.

 

Podríem començar aquí una discussió sobre quan es pot considerar a un país com a democràtic: quan la gen pot votar cada "x" anys? o quan, a més, a més actua com a tal?

 

Al meu entendre, de cap de les maneres es pot considerar democràtic un país que nega els drets humans i accepta la tortura. Perquè no siguem ingenus, si els EUA han mantingut gent empresonada a països que no disposen de cap tipus de sistema de garanties no és precisament per demanar-les la seva col·laboració voluntària en la resolució de cap delicte.

 

La Cort Suprema dels EUA va invalidar el sistema de tribunals militars ideat per Bush (impedia per exemple l'accés a judici i a les proves dels advocats defensors). Tot i així, Bush reconeix que a molts d'aquest presoners no se'ls aplicarà la convenció de Ginebra. Haig de reconèixer la meva plena coincidència amb el govern nord-americà en que, efectivament, a l'illa de Cuba no es respecten els drets humans: precisament a l'única part del seu territori usurpada il·legalment pels Estats Units

 

Però, sincerament, allò que em produeix una gran tristor ha estat el comportament indigne de molts països europeus. Com ja he expressat, no tinc cap mena de confiança en la voluntat democràtica dels EUA i de molts dels seus ciutadans, però pensava que respecte d'aquestes qüestions els governs europeus eren diferents.

 

El parlamentari encarregat d'encapçalar la investigació del Parlament Europeu sobre les activitats secretes de la CIA a Europa, el suïs Dick Marty, va afirmar davant el Consell d'Europa que "Hi ha gent a Europa que va ser segrestada, privada de la seva llibertat, transferida a un nombre de països, sense drets ni assistència. Varies d'aquestes persones estan detingudes en camps, a l'Afganistan, Guantànamo, sense cap mena de protecció legal, fora de qualsevol sistema legal". També va afirmar que era molt improbable que els governs europeus, o almenys el seus serveis nacionals d'intel·ligència (quin nom més contradictori!), no coneguessin aquestes actuacions. A canvi de què aquesta ajuda dels governs europeus?

 

Al seu informe, Marty assenyala que l'estat espanyol, de manera activa o passiva, va ser un dels catorze països que van col·laborar amb els vols de la CIA. El govern espanyol va negar-ho dient que quan van passar els fets no tenia la més mínima informació.

 

Ja tornem a ser-hi!. Quan a l'estat espanyol no es respecten els drets humans, el govern -quina casualitat també socialista-, diu que s'assabenta per la premsa. Quin malson em produeixen, com a demòcrata ( i a més, basc), aquestes afirmacions! Quantes vegades les vam haver de sentir i quin mal van fer a la democràcia.

 

Perquè el senyor Zapatero i el seu partit, que té la responsabilitat de govern, s'assabentin si no l'han llegit encara al diari: A l'estat espanyol encara és vigent una llei que permet actuacions com les que critiquem als Estats Units, tot i que per temps limitat. L'anomenada llei antiterrorista permet la incomunicació del detingut per un període de fins a 13 dies (5 sota custodia de la policia o guàrdia civil i 8 més si així es determinat pel jutge). Dies durant els quals, segons denuncia constantment una organització tant imparcial com Amnistia Internacional, hi ha indicis de que es tortura aprofitant la impunitat i el desconeixement dels familiars del lloc on es troba el detingut.

 

Potser el president Zapatero no tingui millor oportunitat de demostrar que a l'estat espanyol no es permeten conductes, com les denunciades pel Parlament Europeu i per organitzacions de defensa dels drets humans, que derogant aquesta llei antiterrorista. Sinó, donarà arguments per pensar que no era tant ignorant com afirma sobre els vols de la CIA. Ell i la resta de governats europeus han de recordar que de moment a Europa defensem l'aplicació dels drets humans i estem en contra de guerres preventives i legislacions que retallin les nostres llibertats. Aznar no hi va pensar i…

 

[@more@]

Comentaris tancats a Ha de ser Europa qui senti vergonya

30/09/2006 Sopar-festa l’Alternativa 2006

30-setembre-2006

Aquest any, com no pot ser d%u2019altra manera, EUiA celebrarà el seu sopar anual. És aquell dia que tots i totes reservem en el calendari per reunir-nos, per gaudir i per posar-nos al dia. Enguany la cita serà el 30 de setembre a l'Edifici Blau del Fòrum a la Rambla Prim, 2-4 de Barcelona.

Podeu comprar els tickets del sopar a la vostra assemblea o a la seu nacional d'EUiA

Una vegada més es tornarà a otorgar el Premi l%u2019Alternativa. Aquest Premi és un dels clàssics dels sopar d%u2019EUiA on es reconeix la feina feta per una entitat o persona en concret.

Les persones o entitats que opten a aquest premi s%u2019escullen d%u2019entre una llista confeccionada a partir de les propostes de les diferents assemblees de base. Les assemblees podeu fer arribar les vostres propostes a través del correu electrònic, asbase@euia.org, pel nostre fòrum de debat, per fax, 93 317 92 51, o bé per correu postal a c/Doctor Aiguader, nº 10, 08003, Barcelona.

No espereu a fer-nos saber qui creieu que es mereix el Premi l%u2019Alternativa.

[@more@]

Comentaris tancats a 30/09/2006 Sopar-festa l’Alternativa 2006

En benefici dels veïns?

Segurament tothom recordarà el cas de l’església cristiana pentecostal que es volia instal·lar al barri del Remei de Vic, més exactament a la Rambla Josep Tarradellas. Un veí afectat, amb connivència amb un regidor ben predisposat, van aprofitar la confusió i la por de la resta de veïns per engegar una campanya política a costa de posar en seriós perill la convivència ciutadana. Van comptar a més, a més, amb l’actuació d’un alcalde poruc que va cedir davant l’amenaça d’una manifestació.

Ja en el seu dia vam denunciar aquest cas com a una actuació xenòfoba més, cosa gens estranya veient qui intervenia, però es deia que l’únic que es pretenia era evitar les molèsties que aquesta església pogués ocasionar als veïns.

El cas és que pressionats per totes les bandes, els promotors de l’església van haver d’abandonar el seu projecte, tot i que complien amb tots els requisits legals, això sí, sota el compromís de l’alcalde de que se’ls trobaria un lloc per desenvolupar la seva activitat. Pels anals quedarà la intervenció d’aquest regidor oportunista que al Ple municipal en el que es discutia aquest tema va arribar a afirmar que aquests centres de culte havien d’anar als polígons industrials, o que els va comparar amb discoteques i cases de cites (llocs als que segons afirmava li agrada anar).

Ja han passat uns quans mesos, i segons sembla ser el promotors de l’església pentecostal no estan encara instal·lats enlloc. On sí que sembla que hi haurà una nova activitat serà al ja famós local on havia d’anar en origen l’església.

Els veïns que van ser salvats de les molèsties que els hi pogués ocasionar una església (els diumenges al migdia i alguna tarda), tindran ara la sort de poder gaudir d’una activitat molt menys molesta com és un restaurant, local que com tothom deu saber no obre a les nits ni provoca sorolls al carrer.

És una activitat tant agradable que, fins i tot el veí que va córrer a cridar al regidor oportunista i va ajudar-ho a recollir firmes ha decidit posar un cartell de “en venda” al seu pis. Com que no vull malpensar, imagino que la causa és que un cop salvat el barri del Remei, deu voler anar a salvar d’altres barris del perill de que vulguin instal·lar-se els de l’església. Segur.

En quan al regidor causant del canvi d’església per restaurant, com que sembla que hi ha veïns que no han quedat conformes amb aquest canvi i es queixen, ha dit que restaria vigilant per que els del restaurant (sospitosos, perquè segons sembla son àrabs) compleixin totes les normatives municipals. I arribat a aquest punt, no puc deixar de fer-me algunes reflexions:

– Es que les persones que volien posar l’església en aquest local no complien totes les normatives vigents? Si és que sí, perquè el pintoresc regidor no va tenir prou amb mantenir una actitud vigilant en cop d’engegar la mobilització anti-església? Electoralisme?, ell? Impossible.

– Espero pel bé dels veïns que no tornin a acudir a determinades persones que els hi prometen solucions màgiques perquè potser en el proper canvi, canviïn restaurant àrab per discoteca o casa de cites. Potser algú se n’alegraria.

– Que se n’està fent perquè les persones que volien practicar el seu culte puguin gaudir d’un local propi? Espero que el compromís que es va pactar en el seu dia no fos un engany.

Segurament qui no conegui el cas del que escric pensi que estic fent una metàfora exagerada per advertir a la gent dels perills que comporten determinades solucions miraculoses que proposen els que contínuament s’encarreguen d’avivar el foc de la por de la gent davant el nou repte de la immigració. Però lo trist, és que lo que he explicat més amunt representa la realitat que hem pogut llegir a la premsa comarcal últimament. Aquesta ciutat es mereix alguna cosa millor.

 

[@more@]

1 comentari

Mateixes obligacions, mateixos drets

Per fi avui s’ha començat a fer justícia amb un col·lectiu de més de 2 milions de persones residents a l’estat espanyol que podran gaudir d’un dels drets bàsics de ciutadania: el dret de sufragi.
Sóc dels que pensa que les persones nouvingudes han de fer un esforç d’integració i de comprensió de la societat que els acull. Una societat basada en drets i deures de ciutadania. Deures com el d’acceptar les lleis i normes que ens hem donat entre tots i totes, o contribuir via impostos al sosteniment de la societat. I drets com els de ser tractats amb igualtat i beneficiar-se de la solidaritat quan així ho determinin les normes.
La igualtat i la solidaritat són valors definitoris d’una societat democràtica, però si hi ha una característica que defineix aquest tipus de societat és la de poder elegir a les persones que ens representen a les institucions. Negar aquest dret a un col·lectiu que treballa i paga els seus impostos aquí, dificulta l’exigència de compliment dels seus deures com a ciutadans. Com podem explicar a una persona que ha de complir uns deures perquè així ho ha decidit el conjunt de la ciutadania a través dels seus representants, si ells no han tingut cap mena de participació en la elecció d’aquells que en teoria els representen.
Des d’EUiA, així com des d’IU i ICV hem treballat sempre perquè aquest col·lectiu pogués gaudir d’aquest dret bàsic. Ara la nostra reivindicació sembla ser que es veurà complida gràcies a la iniciativa parlamentària d’IU-ICV i del PSOE que insta al govern espanyol a reconèixer el dret de sufragi a les eleccions municipals, dret ja recollit per altra part, a la mateixa constitució espanyola.
Aquest reconeixement no suposarà cap novetat legal, ja que existeixen convenis que recullen aquest dret per a molts ciutadans comunitaris i inclús extracomunitaris (Noruecs).

Molts diuen que aquesta lluita pel reconeixement del dret de sufragi es fa per interessos electorals. Estic convençut que el vot immigrant quedarà repartit entre les diferents opcions polítiques (els immigrants també tenen ideologia). Però queda clar que almenys a Vic i a la comarca d’Osona es farà justícia, es farà justícia perquè davant d’aquells que els utilitzen de manera rastrera per guanyar els vots de la por, podran votar i expressar la seva opinió democràticament. Podran votar per l’opció que vulguin, però em sembla que a Osona hi ha una opció per la que no votaran. Aquests propers dies sentirem els lladrucs ja coneguts. Segur.

[@more@]

Comentaris tancats a Mateixes obligacions, mateixos drets

A qui defensa Múgica Herzog?

Sembla ser que finalment el defensor del poble espanyol (més bé del poble que vota al PP) farà servir les prerrogatives que li atorga la Constitució espanyola i recorrerà l’Estatut d’autonomia de Catalunya, aprovat per àmplia majoria dels catalans el passat mes de juny, al Tribunal Constitucional.
Els arguments que, segons diu, farà servir com a excusa no resulten novedosos: massa competències que posen en perill la unitat de la pàtria, persecució dels castellano-parlants a Catalunya, etc. Dic que no resulten novedosos perquè no innoven els que ja han fet servir els seus defensats del PP.
Que Múgica-Herzog és un polític que sempre ha defensat les seves idees de manera molt vehement, no suposa cap novetat. Que aquestes idees s’han definit per una concepció de l’estat espanyol centralista i combativa amb els nacionalistes perifèrics, tampoc. Polítics com l’Enrique Múgica n’hi ha molts a l’estat i al PSOE, però que ocupin un lloc públic que hauria de tenir com a característica principal la neutralitat no n’he conegut cap. L’actual defensor del poble espanyol va ser anomenat a instància del PP l’any 2000, o sigui en plena ofensiva del president Aznar contra el nacionalisme basc (llavors Catalunya encara no era territori traïdor, sinó aliat).
Aquest no seria res més que un altre exemple d’ús repulsiu per part dels partits majoritaris espanyols, i en especial del PP, de les institucions democràtiques. Però és que en aquest cas, estem parlant d’una institució democràtica bàsica, una institució encarregada,entre d’altres coses, de la protecció dels drets dels ciutadans davant dels abusos dels poders públics.
Algú s’imagina que podria decidir aquest personatge tant equànime davant la queixa d’un ciutadà catalanoparlant que consideri que s’han lesionat els seus drets lingüístics per part dels poders públics centrals?
Recorreria amb alguna esperança una persona hipotèticament maltractada en dependències policials sota l’acusació de pertànyer o col·laborat amb ETA? I un àrab acusat d’atemptar contra una sinagoga?.
La resposta a aquestes preguntes potser es poden trobar en aquesta petita selecció de les millors“perles” dites per l’Enrique Múgica, ja en l’exercici del seu càrrec :

– "No veo impedimento para exigir a Israel que retire la valla (mur de aïllament dels territoris palestins), pero previamente se debe ordenar a los palestinos que retiren la verdadera causa de la valla: el terrorismo".
– "Son grupos muy minoritarios y antisemitas que van a visitar a los suyos, no a las víctimas del terrorismo palestino", va dir en relació a un grup de dones contra la violència de gènere que van visitar Palestina sota el lema: Per la pau a Palestina.
– 'la multiculturalidad no es buena, lesiona los valores de la igualdad y los derechos humanos', en relació a les queixes d’uns pares àrabs que havien de portar els seus fills a una escola concertada on era obligatòria l’assignatura de religió catòlica.
– “la directiva del Real Madrid es gente más serena que este tropel que ha puesto ‘País Catalán’ por el Camp Nou”, quan va ser demanat pels possibles incidents en un Madrid-Barça que es jugava un 20 de novembre a Madrid.
– “la vida, la libertad, la seguridad, la igualdad, el honor, la dignidad, la paz se ven seriamente amenazadas por quienes desde posiciones de fuerza atentan contra la convivencia democrática” i segueix dient que aquestes posicions de força… “vociferan falsos pretextos de corte reivindicativo como la proclamación de nacionalismos, provincianismos o localismos modificados o mentirosos, que lo único que esconden en realidad es una perversa lucha por el poder al margen del funcionamiento del Estado de Derecho o como mucho aprovechándose de sus posibilidades garantistas y tutelares”

Múgica expressa contínuament els seus posicionaments contraris als musulmans, nacionalistes, o qualsevol persona que consideri que atempta contra les seves idees morals i/o polítiques. Una persona que en el exercici d’un càrrec de tanta importància anteposa les seves idees o drames personals, indiscutiblement perd tot rastre d’objectivitat que pogués mantenir.
A l’últim article que vaig penjar d’aquest blog parlava de l’agressió israeliana contra el Líban. Dons bé, en relació a aquest tema fa uns dies podíem llegir aquestes declaracions del defensor del poble: – Israel tiene que "defenderse" frente a ataques externos y amenazas de "exterminio" provenientes de Irán y plasmadas, en los "cohetes" lanzados de 'Hezbolá' -.
Defensors dels drets fonamentals de les persones com aquest fan més fàcil a governs com l'israelià o el dels Estats Units la creació d'espais al marge de l'aplicació dels drets humans com l'exemple vergonyós de Guantànamo.

[@more@]

Comentaris tancats a A qui defensa Múgica Herzog?

Genocidi sionista al Líban i Palestina

Avui diumenge ens llevem amb la terrible noticia de l’assassinat de més 50 civils al Líban, exactament a la ciutat de Qana (on segons la tradició cristiana Jesús va fer el seu primer miracle). D’aquest civils, que precisament es refugiaven a un soterrani d’un atac de l’exèrcit israelià, més de la meitat eren menors. Quan un dels exèrcits més potents del món ataca un país que només disposa de policia i d’un grup de guerrillers, i sobretot quan aquest atac es dirigeix intencionadament contra la població i infraestructures civils amb l’objectiu d’atemorir-los, només pot haver un terme per definir aquests fet: GENOCIDI.
Segurament si alguna persona israeliana o jueva llegeix això, seré immediatament acusat d’antisemita. Doncs bé, després de viure tota la meva vida coneixent les atrocitats del poble israelià contra els seus veïns palestins, libanesos i d’altres pobles àrabs, ja no em produeix cap mena de rubor afirmar que avui dia el genocidi més vergonyós és el que està portant a terme aquest estat sionista. Potser no es tracta d’un genocidi tant brutal com el dels anys noranta a l’Àfrica central, però per la seva desproporció i consentiment internacional és segur el que més vergonya em produeix.
Els que provenim d’unes idees polítiques i familiars de lluita contra el feixisme sempre hem tingut als jueus com a exemple de la injusta persecució d’un poble per part de l’antisemitisme latent a Europa i sobre tot a l’estat espanyol des de l’època de l’extensió del poder de l’església catòlica. Aquesta persecució va tenir el seu punt àlgid amb l’extermini de més de 6 milions de jueus durant el terror nazi. Hem condemnat aquest antisemitisme i hem reconegut el martiri del poble jueu. Molts no tenim cap mena de relació, ni històrica ni ideològica amb els causants d’aquest genocidi, per tant ens considerem amb tota la legitimitat moral per condemnar, de la mateixa manera, l’extermini racista que està causant la política ultra sionista de l’estat d’Israel.
Hi ha una pregunta que tenen al cap molts ciutadans: com un poble que ha patit un genocidi tan brutal pot ser avui dia el causant d’un altre genocidi?. Sobre aquesta pregunta haurien de reflexionar els dirigents de l’estat israelià i molts d’altres jueus que justifiquen aquestes actuacions. Seria injust que les simpaties que es van guanyar a pols als camps de concentració nazis d’una manera tant terrible, les perdin per la política extremista dels seus dirigents. Mentrestant, més morts continuen sumant a l’haver del compte de resultats jueu…i a les ments d’aquells que, encara avui, en neguen a condemnar i cridar pel seu nom a aquest genocidi.

[@more@]

Comentaris tancats a Genocidi sionista al Líban i Palestina

Pla d’habitatge públic a Manlleu: ICV-EUiA complim promeses

Fa pocs dies, el Ple de l’ajuntament de Manlleu va aprovar la cessió de vuit solars per a Incasol per a la construcció d’habitatge públic. Que el problema de l’habitatge és una de les principals preocupacions dels ciutadans, i en especial dels joves, no és cap novetat. Tampoc ho és que una de les solucions, sinó la més eficient, per solucionar aquest greu problema és la intervenció pública al marge del lliure mercat per oferir un bé que molts considerem que hauria d’estar garantit no sols formalment.
En molts llocs aquests tipus d’actuacions serien motiu d’orgull per la immensa majoria dels seus ciutadans, pisos amb una més que acceptable qualitat a un preu que no té res a veure amb els que es veuen avui dia. Tothom es pot veure afectat: fills, amics, coneguts, familiars, o nosaltres mateixos, que veurem solucionat un problema que ens pot lligar per gairebé la resta de la vida. Tots contents.
Doncs no, no tots. Aquesta actuació té una característica que fa que no agradi a tothom: els solars cedits a Incasol no provenen exclusivament de “zones populars” de l’extraradi. Venen d’allà i d’altres zones més cèntriques…i no tant populars. Aquí és precisament on comencen les queixes d’alguns veïns i d’algun partit polític. Hauran de viure a prop d’immigrants i d’altra gent pobre!.
Això, no seria més que un exemple d’insolidaritat (a la fi, CiU i PP no fan de la solidaritat bandera política), si no fos perquè allò que exemplifica és desconeixement (molts veïns) quan no populisme (els partits i algun veí).
Jo nego la major. Aquests pisos no són de cap manera sinònim d’habitatge precari, sinó tot el contrari. Són pisos d’una qualitat al nivell de la majoria de promocions privades. A més, aquestes actuacions suposaran una millora integral en el conjunt del barri ja que aniran acompanyades d’equipaments públics i en molts casos de zones de lleure (parcs, jardins…). Tampoc és veritat que siguin habitatges concebuts exclusivament per a gent marginal, ni problemàtica. Per accedir-hi s’han de complir uns requisits taxats: empadronament, ingressos mínims, cobrar nòmina, etc.
Tornant a la idea de l’inici. Crec que aquesta actuació ha servit perquè totes les forces polítiques quedin retratades en les seves diferències. Qui ha reclamat que a les zones cèntriques vagin només els equipaments i no els habitatges ha demostrat la visió excloïen que té de la seva ciutat i la seva gent, i la política que farà si arriba a governar. I qui des de l’equip de govern i en especial des de la regidoria d’habitatge ha treballat per aconseguir un pla que ajudi a resoldre un dels principals problemes dels seus conciutadans, i a més, tenint una visió integradora i sostenible de la ciutat, fugint de la creació de zones diferenciades per classes socials, també crec que ha quedat retratada.De vegades, arriba l’oportunitat que allò que has defensat de manera teòrica en un programa electoral o en una campanya el puguis dur a la pràctica perquè els teus ciutadans t’han donat la seva confiança. Pels que compartim projecte, encara que sigui des d’una altra ciutat, és motiu de satisfacció comprovar que allò que proposàvem ho hem complert. En el cas de la coalició ICV-EUiA a Manlleu, allò que deien en la campanya: que un altre Manlleu és possible.

[@more@]

Comentaris tancats a Pla d’habitatge públic a Manlleu: ICV-EUiA complim promeses

Zapatero i la memòria enganyada.

Segons ha anat avançant la legislatura es pot constatar com la flama del canvi que semblava portar el President espanyol s’ha anat apagant inexorablement. La idea d’un canvi social, després de la gran decepció del felipisme, va il·lusionar a molts ciutadans. Veníem del període negre del govern Aznar, i la retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq, així com el canvi de socis preferents, fins aleshores sempre la dreta nacionalista, per IU-ICV i ERC ens va fer creure que l’hora del canvi havia arribat finalment.
De seguida ens vam adonar que en matèria econòmica les coses continuarien, si fa no fa, pel mateix camí de sempre. Escoltar la repetida monserga que baixar impostos és d’esquerres ens va fer obrir els ulls a les primeres de canvi. Però encara podíem confiar en un altre aspecte: la política social. Aquí sí que prometien les coses. De seguida van sorgir propostes de reformes legals en temes molt sensibles, com son: la violència de gènere, accidents laborals, immigració, ajudes a les famílies, discapacitats…i un projecte que per a la gent d’esquerres era d’una importància fabulosa: la llei sobre la memòria històrica.
Molts d’aquests projectes s’han anat retardant fins caure en l’oblit, d’altres han estat legislats, però a l’hora de portar-los a pràctica no s’han destinats els recursos pressupostaris suficients i no s’estan aplicant. Però si ha hagut un projecte que ha estat enrederit de manera repetitiva (incomplint per dues o tres vegades el compromís adquirit), aquest ha estat el de la llei de la memòria històrica.
Des d’IU-ICV-EUiA ja vam advertit que volíem veure realitatzat aquest projecte durant l’any 2006, any en el que celebrem el 75è aniversari de la proclamació de la II República. Vam presentar conjuntament amb ERC un projecte que va ser rebutjat pel govern i ara, quan sembla que ja es presentarà ens assabentem (per filtracions, com no) que aquest quedarà aigualit.
Ja ens havien advertit les associacions que estan treballant en la recuperació de la memòria històrica que les seves reivindicacions més importants segurament no quedarien recollides al text definitiu. Ara, segons ha dit el senyor Zapatero en una conversa informal amb periodistes, el projecte ni tan sols esmentarà en el seu títol la memòria històrica, sembla ser que es dirà “de extensión de derechos a los afectados por la guerra civil y la dictadura”. Aquest és un canvi prou significatiu, ja que deixa de banda l’essència primordial de la llei: el record i reparació moral d’aquells que van patir la guerra i la posterior repressió per defensar l’ordre polític legal; i la substitueix per la igualació de les víctimes d’ambdós bàndols, els que van originar el conflicte i els que el van patir. A més, aquest projecte nega la revisió de les sentències condemnatòries dels tribunals franquistes, per tant els condemnats per la dictadura continuaran sent-ho legalment.
El PSOE enganya a aquelles forces que li vam donar suport per tirar endavant aquesta llei i, sobre tot, als col·lectius afectats que tanta il·lusió s’havien fet amb la mateixa. A canvi, intenta minimitzar les crítiques de la dreta política i social que s’ha mostrar sempre condescendent amb el franquisme. Arrosseguen tota la legislatura el mateix error: deceben a la gent d’esquerres que va confiar en la promesa de canvi (segons va reconèixer el mateix Zapatero, molts d’ells votants d’IU amb por d’una nova victòria del PP) per amansar el PP; i a canvi l’únic que reben d’aquests son garrotades i crítiques desaforades.
En un acte organitzat per EUiA a Vic, Manel Perona, de l’associació per a la recuperació de la memòria històrica de Catalunya, va dir que la qüestió no era reobrir o no ferides de la guerra i el franquisme… les ferides encara estan obertes, i fins que no tinguin recuperats als seus familiars de les cunetes i amb l’homenatge que es mereixen, continuaran obertes. Aquell dia va dir: “respecte d’aquest tema, tinc confiança en el president Zapatero”… a ZP la memòria històrica, de molta de la gent que li va votar, li pot jugar una mala passada.

[@more@]

Comentaris tancats a Zapatero i la memòria enganyada.

PSUC. 70 anys en lluita

Aquests dies es compleix el 70è aniversari de la creació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Som molts els que encara continuem defensant els principis i les idees que van inspirar la seva fundació: la justícia social, la igualtat de totes les persones, independentment dels seus orígens socials, racials o culturals.
El PSUC va ser un exemple lluita per la llibertat i contra el feixisme, va exemplificar la dignitat dels perdedors de la guerra civil i va ser clau per la consolidació de la democràcia a Catalunya i a l’estat. Va ser més que un partit polític, va ser un lloc de convergència de persones de diferents orígens geogràfics i inclús polítics, sent així una organització clau per a la integració de les persones nouvingudes a Catalunya des de l’estat espanyol al acabar a guerra civil.
No es pot afirmar la resistència de Catalunya al franquisme sense el sacrifici i lluita dels militants del PSUC, personatges com el Gregori López Raimundo que encara avui dignifiquen a aquelles persones que tenim el gran privilegi de compartir militància amb ells.
Però de la història del PSUC també hauríem d’aprendre dels errors que es van cometre. Les contínues lluites internes i divisions van provocar que, el que va ser principal partit organitzat de la resistència franquista i de la transició, acabés enfonsat electoral i organitzativament. Les discussions internes sobre la identitat del partit van acabar amagant un projecte de transformació social molt atractiu. Aquells que avui dia busquen la recomposició de l’espai de l’esquerra roja i verda, es a dir, de les diferents famílies continuadores de la gran història del PSUC, hem de tenir clar que perquè aquesta recomposició sigui possible, s’han d’acceptar les diferents identitats de l’espai transformador. Comunistes, ecologistes i demés gent de “l’esquerra de debò” hem d’acceptar la nostra diversitat. Som diferents, però a curt i mig termini defensem reptes comuns i per tant, l’avenç d’uns no ha d’anar lligat a la desaparició dels altres. Si mirem endavant i acceptem aquestes premisses, potser estarem avançant pel bon camí a l’hora de recuperar l’espai polític que va quedar orfe després de la divisió del PSUC.

A aquelles persones que continuen lluitant per mantenir viva la flama de l’històric PSUC, MOLTES FELICITATS!!

[@more@]

Comentaris tancats a PSUC. 70 anys en lluita