*Les dones presents arreu. A l’Alarde també

Aquests dies de finals de juny, com sempre que puc, els he passat al meu país petit (Irun). Es celebra la festa major, Sant Marçal, el dia 30. Per a tots els irundarras, estiguin on estiguin, la nostra festa major ens acompanya en el sentiment i el pensament.
No se si molts la coneixereu, comença per Sant Joan i té com a moment culminant la diada de Sant Marçal amb una desfilada festiva que barreja la tradició de les revistes d’armes de l’època de les milícies forals basques i la batalla de la penya Aldabe, ara coneguda com Sant Marçal, (el dia 30 de juny) en que les milícies locals irundarres es van imposar a les tropes franco-navarreses.La festa es celebra des del segle XIX, quan es van abolir els fueros bascos i amb ells les milícies forals (on joves bascos no tenien obligació de servir a l’exèrcit castellà-espanyol, i aquest havia de demanar permís per passar per territori foral basc). A la desfilada participen milers d’irundarras, organitzats per companyies que representen els diferents barris de la ciutat, vestits amb la roba tradicional (txapela, faixa i mocador vermells, pantalons i camisa blanca i americana negra) tocant amb txiribitos (flautes típiques) i tambors les marxes típiques, i molts més que desfilem amb escopetes. Milers i milers d’irundarres més s’ho veuen des de les voreres.
Aquesta celebració però, es va fer molt coneguda arreu de l’Estat ara fa 12 anys. L’any 1996 un grup de dones van reivindicar el seu dret a participar a la festa en igualtat de condicions que els homes (segons la tradició les dones només podien fer-ho com a cantineres escollides (1) per cada companyia). Els sectors més tradicionalistes i retrògrads van posar el crit al cel i van considerar aquest fet un atac a la tradició i a la ciutat. El consistori també es va dividir: d’una banda PNB i PP com a guardians de la tradició, d’altra Ezker Batua i HB donant suport a les dones, i al mig PSE (amb l’alcaldia) i EA dividits.
Com que aviat es va veure que la gran majoria de la ciutat girava l’esquena a les reivindicacions d’aquestes dones, PSE i EA van netejar les seves organitzacions de persones favorables a la participació igualitària i van quedar com a únics defensors d’aquesta reivindicació EB i HB. A les municipals de 1999, a les que HB –llavors es deien Euskal Herritarrok- va obtenir els seus millors resultats històrics, a Irun a dures penes va aconseguir mantenir els 3 regidors que tenia. EB que també disposava de 3 regidors, els va perdre tots 3. Aquest va ser el preu que van haver de pagar per mantenir la fidelitat a les idees i als drets de les persones.
[@more@]
Mentrestant, el parlament basc (per unanimitat), la justícia i l’Ararteko (defensor del poble a Euskadi) donaven la raó a les dones. L’equip de govern municipal, acosat per sentències judicials, va deixar d’organitzar les festes mentre permetia l’Alarde (així es diu la desfilada) discriminatori. Unes poques dones i els que els hi donen suport vam organitzar un Alarde sense discriminacions. Durant els primers anys, les persones que participàvem a aquest Alarde (unes 300-400 front les 8000 de l’altre) van patir agressions físiques i verbals per part dels partidaris de l’Alarde tradicional i discriminatori. L’Alarde igualitari però va anar creixent i ara ja som prop de 1000 persones les que desfilem, i des de 2006 sense patir agressions. La tensió va anar baixant i ara s’han anat incorporant nois i noies joves que donen sentit a la lluita que vam mantenir per la igualtat. Fa goig veure’ls desfilar amb els seus pares/mares i inclús amb les seves iaies.
Tot i així, encara avui la majoria de partits i l’equip municipal ens discrimina, menyspreant el nostre Alarde i participant activament al discriminatori. Més del 75% de la població continua donant suport a l’Alarde discriminatori, però accepta l’igualitari, i l’odi que ens mostràvem gairebé ha desaparescut.
Aquest és un clar exemple de com una minoria d’ultra tradicionalistes i masclistes pot manipular els sentiments d’una part molt important d’un poble. La tradició interpretada no com un bé cultural, sinó com a una llei natural que passa per sobre dels drets de les persones.
Tots els irundarras, independentment de l’Alarde al que surtin, participem a les nostres festes amb gran alegria, però som molts els que tenim la doble alegria de la festa i del compliment amb la pròpia consciència.
D’aquella segona meitat dels anys 90 em queda el record del regidor d’EB, Manu Millán, entregant la rèplica de la bandera de la ciutat a l’abanderà de l’Alarde igualitari entre insults, crits i intents d’agressió. Manu va perdre la regidoria l’any 99, la va recuperar el 2003 i l’ha revalidada (juntament amb un company d’Aralar) fa un mes. Ell és la cara visible, juntament amb l’esquerra abertzale de la dignitat ciutadana a Irun.
També recordo la pluja d’ampolles i demés objectes l’any 99, i com a darrera nostre aguantava els insults i agressions l’avui conseller basc Javier Madrazo. Ho recordo perquè va ser justament en aquell moment que vaig decidir passar de simpatitzar a col·laborar amb l’esquerra transformadora. Després la vida em va portar a Vic i… ja sabeu la resta. Ara col·laboro amb l’organització germana d’EB a Catalunya, EUiA.
Enguany, he participat activament a la festa amb major alegria encara, si és que és possible. He participat amb els meus fills. Espero que si un dia volen desfilar puguin fer-ho en un únic Alarde, igualitari i sense discriminacions.