Multes in-sostenibles

Llegeixo a la premsa comarcal que la Guàrdia Urbana de Vic multarà els ciclistes que circulin per la vorera o en contra-direcció. Així, de entrada, la notícia em sembla bé, no veig normal que els ciclistes compateixin espai amb els vianants ja que aquests podrien sortir lesionats. Però crec que la notícia té un transfons que va més enllà del titular.

 

Fa només unes setmanes es va celebrar a Vic la “Setmana de la mobilitat sostenible i segura”, inclús més de 200 persones van participar en una bicicletada popular que es va anomenar: “Pedala contra el canvi climàtic”. Aquesta pedalada va sortir del Parc Balmes, lloc on precisament s’ha començat a advertir els incívics ciclistes que hi circulaven de la normativa i les futures multes. Per tant, aquesta activitat seria avui motiu de sanció pel mateix Ajuntament que la va animar.

Torno a repetir que la norma en abstracte em sembla normal. Normal si estiguéssim parlant per exemple d’Holanda, Alemanya o Àustria, països que disposen d’uns carrils bici clarament marcats i separats que connecten tota la ciutat i els pobles entre si, amb possibilitats de connexió amb el transport públic, amb aparcaments suficients i on els usuaris (que tenen per raons obvies més dificultats que la resta per a controlar el seu vehicle) tenen preferència. O sigui, casi igual que aquí.

A Vic els usuaris de la bicicleta patim carrils bici que no porten enlloc, fets enmig de les voreres, desconnectats, per on has d’anar contínuament esquivant la gent. Carrils bici que en moltes ocasions semblen ideats per acabar amb els usuaris: Av. Bernat Calbó (aquest és per fer un apart), Av. Pius XII… Algú em pot explicar com s’ha d’anar en bici des de la Universitat al Remei? Que hem de fer en arribar a la Plaça de l’Estació, on durant 100 metres desapareix el carril bici? I després, del Pont del Blanqueig al Remei, que? Parlo d’aquesta ruta perquè l’he feta alguna vegada per anar a buscar el meu fill a la guarderia. Com és natural no em jugaré la vida i la del meu fill anant, en determinats llocs de Vic, per la calçada. Per tant, a la que em posin la primera multa aparcaré la bici. Seré més pràctic i pragmàtic i agafaré el cotxe, igual que fa tothom. A més, no tinc cap intenció que facin servir els diners de les meves multes per ajudar a pagar els 50 euros de les dietes dels regidors vigatans que poden deixar el cotxe sota la Plaça Major… I després que ens convoquin a pedalades per la sostenibilitat i la seguretat.

 

Mentre que els “incívics” aficionats a passejar en bicicleta per Vic continuarem tenint vedat el pas al centre de la nostra ciutat, i ara també als barris, podrem continuar veient els carrers plens de cotxes, els autobusos entrant a la Plaça Major a deixar turistes (es veu que no poden caminar 300 metres des del pàrquing més proper), i regidors que viuen a 5 minuts de l’Ajuntament cobrant per poder aparcar el cotxe sota Plaça.

 

Realment veig difícil incentivar l’ús d’un transport sostenible amb mesures com aquesta. Considero més racional fer servir el sentit comú, si un ciclista va massa ràpid per una vorera o circula per un lloc molt transitat que se’l castigui. S’han de perseguir els comportaments incívics (també els de gran part de la població que ocupa els carrils bici), però no carregar les tintes contra els usuaris d’un mitjà de transport que prou feina tenen per fer-ho servir amb normalitat.

 

Repeteixo, que es fixin en com gestionen la mobilitat sostenible a Europa, i després si convé que facin normatives sancionadores. Potser així es podrà treure més profit a l’exitós servei municipal de lloguer de bicicletes.

[@more@]



1 comentari

Festa d’EUiA 2007: fets i no paraules

Dissabte passat les persones d’EUiA vam celebrar la nostra festa anual. Som una organització amb només 9 anys de vida, però cada vegada es nota més, en tots els sentits,  que anem creixent, i ràpid. Encara recordo les primeres festes a les que vaig assistir…uf! no fa tants anys, i com hem millorat… feia goig veure tanta gent allà reunida.

Aquest any he gaudit força, l’exposició sobre el 40è aniversari de l’assassinat del “Che”, els convidats, l’ambient…

Van haver alguns fets que em van agradar especialment. – El compromís del nostre coordinador nacional, Jordi Miralles, i sobre tot del coordinador estatal d’IU amb el dret del govern basc a consultar a la seva ciutadania sobre el seu futur – i aquí, els convergents i els unions mirant de marcar distàncies amb el PNB, no fos que s’enfadessin al regne borbó -.

– La gran ovació que van rebre el company Gaspar i a la coordinadora d’EUPV, Glòria Marcos, que estan patint un assetjament fastigós a Espanya i el País Valencià respectivament.

– I el premi l’Alternativa que va marcar clarament la vessant republicana i social de la nostra organització. Els premis a"el Jueves" i a la comissió promotora de la ILP a l'Atenció a la Fibromiàlgia i el Síndrome de Fatiga Crònica valen més que molts discursos buits.

En definitiva, una bona festa amb bona companyia. I l’any que ve… complim 10 anys!!

[@more@]



Comentaris tancats a Festa d’EUiA 2007: fets i no paraules

Tota la solidaritat amb els companys d’ICV

No hi ha dubte, s’ha d’accelerar l’aprovació de la llei de la memòria històrica. Potser és una bona eina per a que imbècils profunds com els que van col·locar ahir un explosiu a una seu d’ICV de Barcelona coneguin una mica la història del país i quin paper va jugar cadascú a la mateixa.

ICV representa un dels camins que va prendre una bona part de la militància del històric PSUC. Un partit que va patir durant tot el període franquista la repressió més ferotge. Que va patir la violència feixista durant la transició i que ara torna a partir la violència, en forma d’intimidacions, assalts i bombes.

No sé qui són els responsables de la bomba d’ahir (però m’ho imagino). El que queda clar és que el Pim, Pam, Pum al que s’ha vist sotmesa darrerament aquesta organització ha pogut animar els més radicals. No crec que els companys d’ICV esperin cap mostra de solidaritat dels demòcrates defensors de la llibertat d’expressió, que ja han aconseguit les portades que perseguien als diaris, però si que crec adient expressar la sospita que tinc sobre el veritable caràcter d’aquests grups. Grups que clamen per la llibertat d’expressió (la pròpia, es clar), però que dubto molt permetessin la crema dels seus símbols sense exercir la violència com a resposta.

Ja m’he pronunciat en aquest bloc com a poc entusiasta de l’assumpció de les responsabilitats d’interior que exerceix actualment en Joan Saura. És una qüestió política i no pràctica, no crec políticament útil exercir aquesta responsabilitat, tot i que no dubto que ningú no podria exercir-la millor. Potser aquest il·luminats de les bombes pensen diferent i s’estimarien més que el mossos estiguessin dirigits pel PP, PSC o algú altre, o millor que no haguessin mossos i tornés la Guàrdia Civil o la policia nacional. Ja m’agradaria haver vist aquests patriotes al meu país i que haguessin comprovat (igual que jo) en primera persona com actua un cos policial realment repressor.

Jo tampoc espero cap solidaritat d’aquest beneits, el que si espero és una reflexió dels dirigents demòcrates que no han sabut diferenciar la legítima defensa de la llibertat d’expressió en la crítica a la institució monàrquica, de la defensa d’unes persones de les que tinc tots els meus dubtes sobre el seu caràcter democràtic. Es fa dur comprovar com a combatents per la llibertat i la democràcia tornen a ser objecte d’intimidacions i violència. Vagi des d’aquestes línies la més afectuosa solidaritat envers els companys d’ICV i la condemna més rotunda als fets ocorreguts ahir vespre.

Sense que serveixi de precedent, acabaré parafrasejant a Jesús: “Perdoneu-les, companys, que no saben el que fan…”

[@more@]



Comentaris tancats a Tota la solidaritat amb els companys d’ICV

Feixistes a les institucions de l’Estat

“Os pido a todos los que servís en las organizaciones del Movimiento, que os sintáis identificados con sus postulados, que juntos compaginemos – sin extremismos – las dos misiones que tanto Jose Antonio como Francisco Franco propulsaron con su vida y en su muerte: ser bastiones inconmovibles – lo cual no significa inmovilismo, sino patriotismo – contra los enemigos de España y de su unidad (tales como el separatismo, el comunismo, el anarquismo o el terrorismo), al tiempo que interlocutores sin rencor de los que fueron, son o serán adversarios solamente en las ideas, pero tan amantes de España como nosotros” 

Aquest és el discurs de presa de possessió com a governador civil d’Almeria del sr. Roberto García-Calvo l’any 76. Aquest personatge, que no hauria de ser més que un mal record del passat, és avui dia magistrat del Tribunal Constitucional. Un magistrat que tal com informa avui el diari “El Público” va defensar la recusació del seu company Pérez Tremps i va demanar la dimissió de la presidenta (progressista) María Emilia Casas.

Tal i com informa aquest diari, durant la seva època com a governador civil d’Almeria (per sort només va ser-ho 10 mesos) es va produir l’assassinat a mans de la Guàrdia Civil del jove militant del Partit dels Treballadors, Javier Verdejo, mentre realitzava una pintada amb el lema “Pan, Trabajo y Libertad”. Els dies posteriors va amenaçar els partits i militants d’esquerres amb represàlies si continuaven les manifestacions de protesta.

Un cop apartada la presidenta Casas, persones com aquesta s’encarregaran de resoldre els recursos sobre la llei de dependència, del matrimoni homosexual… i de l’Estatut de Catalunya.

Quan després de l’onada anti-monàrquica, portada a la pràctica amb més o menys intel·ligència, el president espanyol i el seu govern demanen lleialtat institucional, la resposta que li podem donar els comunistes i les comunitats separatistes és la de la desconfiança. Si finalment l’Estatut aprovat per àmplia majoria del poble català es veu retallat en les seves bases fonamentals per personatges com el sr. García-Calvo, que no ens demanin lleialtat ni respecte a institucions com el TC, l’Audiència Nacional  o la monarquia. Potser serà el moment de reconèixer que ens vam equivocar i que l’aposta basca potser és l’única via per aconseguir un autogovern real.

[@more@]

Comentaris tancats a Feixistes a les institucions de l’Estat

L’altre 11 de Setembre. Allende en el record

Avui les persones de l’esquerra transformadora celebrem un altre aniversari que al igual que el que celebra el nostre país, és l’aniversari d’una derrota: la de l’experiència del socialisme transformador i democràtic a Xile.

L’assassinat d’Allende i el cop d’estat pinochetista està, crec, estretament relacionat amb el nostre Onze de Setembre i amb el 18 de Juliol del 36. És la reacció dels poderosos davant l’esperança. L’esperança de la llibertat de les persones i dels pobles.

A continuació us annexo l’últim discurs que va fer el President legítim xilè a ràdio Magallanes quan el final era imminent. A mi em continua emocionant, és un autèntica demostració de dignitat. Deixo a la vostra valoració si com jo trobeu semblances amb les dates que us assenyalava abans. O és que no podien haver fer un discurs semblant Casanova, Companys, Azaña, Machado…

9:10 A.M.

Seguramente ésta será la última oportunidad en que pueda dirigirme a ustedes. La Fuerza Aérea ha bombardeado las torres de Radio Postales y Radio Corporación. Mis palabras no tienen amargura sino decepción Que sean ellas el castigo moral para los que han traicionado el juramento que hicieron: soldados de Chile, comandantes en jefe titulares, el almirante Merino, que se ha autodesignado comandante de la Armada, más el señor Mendoza, general rastrero que sólo ayer manifestara su fidelidad y lealtad al Gobierno, y que también se ha autodenominado Director General de carabineros. Ante estos hechos sólo me cabe decir a los trabajadores: ¡Yo no voy a renunciar! Colocado en un tránsito histórico, pagaré con mi vida la lealtad del pueblo. Y les digo que tengo la certeza de que la semilla que hemos entregado a la conciencia digna de miles y miles de chilenos, no podrá ser segada definitivamente. Tienen la fuerza, podrán avasallarnos, pero no se detienen los procesos sociales ni con el crimen ni con la fuerza. La historia es nuestra y la hacen los pueblos.  

Trabajadores de mi Patria: quiero agradecerles la lealtad que siempre tuvieron, la confianza que depositaron en un hombre que sólo fue intérprete de grandes anhelos de justicia, que empeñó su palabra en que respetaría la Constitución y la ley, y así lo hizo. En este momento definitivo, el último en que yo pueda dirigirme a ustedes, quiero que aprovechen la lección: el capital foráneo, el imperialismo, unidos a la reacción, creó el clima para que las Fuerzas Armadas rompieran su tradición, la que les enseñara el general Schneider y reafirmara el comandante Araya, víctimas del mismo sector social que hoy estará en sus casas esperando con mano ajena reconquistar el poder para seguir defendiendo sus granjerías y sus privilegios.

Me dirijo, sobre todo, a la modesta mujer de nuestra tierra, a la campesina que creyó en nosotros, a la abuela que trabajó más, a la madre que supo de nuestra preocupación por los niños. Me dirijo a los profesionales de la Patria, a los profesionales patriotas que siguieron trabajando contra la sedición auspiciada por los colegios profesionales, colegios de clases para defender también las ventajas de una sociedad capitalista de unos pocos. Me dirijo a la juventud, a aquellos que cantaron y entregaron su alegría y su espíritu de lucha. Me dirijo al hombre de Chile, al obrero, al campesino, al intelectual, a aquellos que serán perseguidos, porque en nuestro país el fascismo ya estuvo hace muchas horas presente; en los atentados terroristas, volando los puentes, cortando las vías férreas, destruyendo lo oleoductos y los gaseoductos, frente al silencio de quienes tenían la obligación de proceder. Estaban comprometidos. La historia los juzgará.

Seguramente Radio Magallanes será acallada y el metal tranquilo de mi voz ya no llegará a ustedes. No importa. La seguirán oyendo. Siempre estaré junto a ustedes. Por lo menos mi recuerdo será el de un hombre digno que fue leal con la Patria.

El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse.

Trabajadores de mi Patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo en el que la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor. ¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!

Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que, por lo menos, será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición.

 [@more@]

Comentaris tancats a L’altre 11 de Setembre. Allende en el record

Onze de Setembre. Allò que no canvia

Ara fa una any escrivia un post en aquest blog en que apostava per la unitat de tots els catalanistes en defensa de l’exercici del dret d’autodeterminació. La idea és el consens en la defensa d’un dret i la possibilitat d’expressar divergències en el seu exercici.

El dret d’autodeterminació, com a tot dret, ha de tenir un subjecte legitimat per a exercir-ho, en aquest cas, una nació. És el major exemple de sobirania que aquesta pot exercir. És aquesta sobirania l’origen i la raó de la festivitat reivindicativa del dia d’avui. Quan durant és segles XVIII i XIX l’idea liberal que va donar origen a l’estat-nació va imposar-se a allò que s’anomenava Espanya, el pacte de convivència entre les diferents nacions que la formaven va esclatar. Eren segles en que el regne castellà anava perdent el poc que li quedava de les seves colònies i pagava la seva frustració amb les nacions que convivien amb ell. Aquesta idea liberal d’un Estat, una nació, una legislació, un mercat… és origen de l’idea espanyola d’una única sobirania, i per tant, de la negació de la resta. També és l’origen d’una nova ideologia del tot lògica: el nacionalisme. Si a una nació es correspon un Estat, tota nació ha d’aspirar a tenir aquest Estat.

Sóc dels que penso que aquesta ideologia liberal (com en casi tot) és equivocada. Crec en una ideologia socialista i socialitzadora, i així, crec que és possible una unitat administrativa (que no té perquè coincidir amb l’Estat) que aculli diferents pobles i nacions lliures formades per ciutadans lliures. Remarco lliures, perquè la base d’aquesta ideologia és la de la de l’acceptació de la coexistència de varies sobiranies dins d’aquesta unitat administrativa. Sobiranies iguales entre si.

Aquesta manera de pensar va ser formulada amb molt d’encert pels nostres companys bascos d’Ezker Batua en l’anomenat “Federalisme de lliure adhesió”. Aquesta proposta de manera resumida consisteix en l’acceptació voluntària de pertinença a un estat federal per part d’un poble sobirà, acceptació reversible exercitada en base al dret d’autodeterminació. És una proposta que pretén recuperar la bona convivència que va existir entre els pobles ibèrics abans de la desgracia borbònica i del liberalisme (que encara patim). Crec que és una proposta justa i adequada. Inclús va haver un moment que la vaig imaginar viable a curt termini. Ens volien fer creure que l’Estat per fi estaria governat per un president republicà i federalista, i si encara ho és, deu ser-ho a l’estil Ferraz. És a dir: aigualit.

Ja se’ns acaba la legislatura i veig molt més inviable l’idea d’un Estat realment federal que quan va començar fa 4 anys.

Carod va plantejar un referèndum pel 2014. Deixant de banda l’oportunisme de la proposta per la lluita de poder dins d’ERC i el desgavell de posar data a l’exercici d’un dret (és com si jo proposo fer una vaga general el 2014), va haver una cosa que va afirmar amb la que estic totalment d’acord: que és més fàcil separar-se d’Espanya que no que acceptin un model d’Estat realment federal. Hi estic d’acord. Els espanyols poden arribar a entendre que un territori vulgui (i aconsegueixi per les bones o no)  separar-se, el que és inimaginable per ells és haver de compartir sobirania dins del seu reduït imperi. En això no ha canviat res en gairebé 300 anys.

L'idea, al igual que explicava fa un any, continua girant al voltant del dret d’autodeterminació. El que ja no tinc clar és que si un dia hi ha referèndum algú vulgui apostar per compartir sobiranies… a Espanya no ho sembla.

[@more@]

Comentaris tancats a Onze de Setembre. Allò que no canvia

Els Borbons “si la saben meter”

"Carlos Marfori, de pie y con una copa de vino en la mano, observa a Isabel II sentada y con una pierna sobre uno de los brazos del sillón. Sor Patrocinio, en la mesa, está siendo requerida por González Bravo, a quien reclama Francisco de asís. El padre Claret sodomiza al rey y una pareja de perritos emulan a sus amos formando parte de la fiesta."

Us aconsello que visiteu aquesta adreça: http://www.insurgente.org/modules.php?name=News&file=article&sid=10542,

me l'han feta arribar uns companys asturians, aquí trobareu els precursors de “El Jueves” satiritzant fa més d’un segle la ben coneguda afició dels borbons al sexe en totes les seves versions.

Els autors són un tal Gustavo Adolfo Bécquer i el seu germà Valeriano (pintor). Per si el fiscal general, Conde Pumpido, i el jutge del Olmo, volen decretar ordre de busca i captura contra els autors, dir-les que em sembla que ja són morts.Però com a bon defensor de la llei els diré que si volen segrestar la publicació poden acudir al Institut Cervantes de Nova York, allà trobaran aquest exemplar.

També poden actuar contra el Ministeri d’Educació, ja que em sembla que aquest immoral autor és de lectura obligada als col·legis de les espanyes…

En quan al contingut, que dir… la puresa genètica d’aquesta família porta com a conseqüència que els seus vicis hagin anat passant de generació en generació. El gravat és il·lustratiu: sexe i alcohol.

[@more@]

2s comentaris

Memòria Històrica selectiva

Mentre encara es senten els clams dels sectors més reaccionaris de la societat catalana i espanyola -amb l’església catòlica al capdavant- contra el projecte de llei sobre la memòria històrica, veiem com s’acosta la data escollida per la jerarquia catòlica per la beatificació dels “màrtirs de la Guerra Civil”. 480 en total, la majoria religiosos, entre ells osonencs i osonenques, que van patir les conseqüències d’una guerra bàrbara iniciada pels seus correligionaris polítics.

Un cop oberta la veda, el bisbat d’una de les poques ciutats catalanes on encara no es pot dedicar un carrer a un alcalde republicà (ja que pot ferir sensibilitats i reobrir ferides), ha decidit, segons explica la premsa comarcal, que quan acabi la festa beatificadora a Roma iniciaran els tràmits per a començar una beatificació pròpia. De tots és coneguts que a Vic abunden els beats i les beates, però ara almenys uns quans ho seran de manera oficial. Imagino que a la festa s’apuntarà algun polític local acostumat a aquets “saraos” i defensor de les idees dels vencedors de la guerra.

Deixant de banda la insultant desigualtat en quan al nombre de víctimes civils i/o militars durant la guerra i posterior repressió, o de l’absència de reconeixement dels cures demòcrates assassinats pels seus; crida l’atenció la proverbial hipocresia dels “sotànics” i dels que els donen suport (polític i mediàtic). La guerra que han donat amb el tema de la memòria històrica i el reconeixent de les víctimes pecadores!! I ara van ells i monten una processió per homenatjar els màrtirs de la “cruzada nazi-onal”. Com que ja han passat trenta anys, no es recorden dels homenatges que els hi van fer durant els quaranta anteriors.

Aviem si quan el dia 28 d’octubre facin un repàs de la memòria dels anys trenta, li demanen al Sant Pare que feia ell en aquella època, quan vestia un altre uniforme… I de pas que recordi el sr. Romà davant de qui aixecaven el braç molts dels seus predecessors. Ah la memòria, quines males passades juga.

[@more@]

Comentaris tancats a Memòria Històrica selectiva

Ballana i Navarra víctimes del jacobinisme socialista

Ho porten als gens. Sigui a l’Estat, a una comunitat o a una ciutat el PSOE-PSC “executa” els dissidents com a bons jacobins. A can socialista sembla que no acaben d’entendre el significat del terme executiva…

En Joan va cometre el pecat de demanar primàries per triar candidat a l’alcaldia vigatana, i ja se sap,  la paraula primàries a un partit que te un funcionament súper–jerarquitzat i que va viure la coneguda experiència d’en Borrell provoca suor freda als membres de “l’aparato”. Però no ens enganyem, la purga d’en Joan Ballana no ve provocada per una actuació concreta, no molesta pel que fa sinó pel que és. En Joan, com a molts socialistes de debò,  dels autèntics, molesta per parlar clar, per la seva honestedat i per ser realment d’esquerres. Es estimat i pel que sembla la majoria de la militància a Vic li fa costat. Sembla mentida que un partit immers en la més absoluta mediocritat electoral a Vic es permeti el luxe de prescindir d’un valor polític com és en Joan Ballana. Pel que sembla, ni a Vic, ni a Osona els socialistes tenen prou amb el jacobinisme i han de recórrer al maquiavelisme. Ja se sap, “això és política”…

El cas navarrès demostra que si els socialistes no entenen el terme “executiva”, el terme “executiva federal” els deu sonar a xinès. ZP entrega Navarra al sector més dur de la dreta espanyolista després de prometre als navarresos un canvi de govern. Ni fueros, ni estat federal, ni respecte a la militància, ni res. La decepció que m’està suposant ZP és proporcional a la il·lusió generada.

L’any vinent hi hauran eleccions generals i des del PSOE es tornarà a atemorir amb l’amenaça  de la dreta. Espero que a Navarra les persones d’esquerres facin un exercici de memòria i recordin qui va imposar el govern que tenen.

Partits com el PSOE només poden netejar-se a l’oposició. Mentre hagi poder per a repartir els estómacs agraïts no aixecaran la veu davant d’aquestes actuacions. Algun dia arribarà l’hora de persones com en Joan, i llavors les esquerres podrem governar sense complexes ni pors a la dreta. Mentrestant, l’experiència ZP la podem donar per fallida.

[@more@]

Comentaris tancats a Ballana i Navarra víctimes del jacobinisme socialista

Una altra vegada la rutina

Ja estic de tornada. Després d’unes sempre curtes vacances en família al Maresme, aquesta setmana m’he reincorporat a la rutina diària.

Tot i que durant aquestes setmanes les notícies i l’actualitat baixen la seva intensitat, jo  intentaré mantenir-la al blog. Als que hagueu de passar el vacacional més d’agost al peu del canó, felicitats, us estalviareu molts calés i podreu gaudir de la ciutat amb més comoditat. Hem de ser optimistes, no?

[@more@]

Comentaris tancats a Una altra vegada la rutina