Tota la solidaritat amb els companys d’ICV

No hi ha dubte, s’ha d’accelerar l’aprovació de la llei de la memòria històrica. Potser és una bona eina per a que imbècils profunds com els que van col·locar ahir un explosiu a una seu d’ICV de Barcelona coneguin una mica la història del país i quin paper va jugar cadascú a la mateixa.

ICV representa un dels camins que va prendre una bona part de la militància del històric PSUC. Un partit que va patir durant tot el període franquista la repressió més ferotge. Que va patir la violència feixista durant la transició i que ara torna a partir la violència, en forma d’intimidacions, assalts i bombes.

No sé qui són els responsables de la bomba d’ahir (però m’ho imagino). El que queda clar és que el Pim, Pam, Pum al que s’ha vist sotmesa darrerament aquesta organització ha pogut animar els més radicals. No crec que els companys d’ICV esperin cap mostra de solidaritat dels demòcrates defensors de la llibertat d’expressió, que ja han aconseguit les portades que perseguien als diaris, però si que crec adient expressar la sospita que tinc sobre el veritable caràcter d’aquests grups. Grups que clamen per la llibertat d’expressió (la pròpia, es clar), però que dubto molt permetessin la crema dels seus símbols sense exercir la violència com a resposta.

Ja m’he pronunciat en aquest bloc com a poc entusiasta de l’assumpció de les responsabilitats d’interior que exerceix actualment en Joan Saura. És una qüestió política i no pràctica, no crec políticament útil exercir aquesta responsabilitat, tot i que no dubto que ningú no podria exercir-la millor. Potser aquest il·luminats de les bombes pensen diferent i s’estimarien més que el mossos estiguessin dirigits pel PP, PSC o algú altre, o millor que no haguessin mossos i tornés la Guàrdia Civil o la policia nacional. Ja m’agradaria haver vist aquests patriotes al meu país i que haguessin comprovat (igual que jo) en primera persona com actua un cos policial realment repressor.

Jo tampoc espero cap solidaritat d’aquest beneits, el que si espero és una reflexió dels dirigents demòcrates que no han sabut diferenciar la legítima defensa de la llibertat d’expressió en la crítica a la institució monàrquica, de la defensa d’unes persones de les que tinc tots els meus dubtes sobre el seu caràcter democràtic. Es fa dur comprovar com a combatents per la llibertat i la democràcia tornen a ser objecte d’intimidacions i violència. Vagi des d’aquestes línies la més afectuosa solidaritat envers els companys d’ICV i la condemna més rotunda als fets ocorreguts ahir vespre.

Sense que serveixi de precedent, acabaré parafrasejant a Jesús: “Perdoneu-les, companys, que no saben el que fan…”

[@more@]

Quant a iescudero

Em dic Iñaki Escudero i sóc coordinador d\'EUiA a la comarca d\'Osona i membre del seu Consell Nacional a Catalunya. Vaig néixer l\'any 1973 a Irun (Guipúscoa) i visc a Vic des de l\'any 2001. Crec en una societat més justa i sense desigualtats, i és per això que milito a EUiA, una organització que té com a objectiu transformar aquesta societat.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.