La setmana negra de la dreta

La condemna del franquisme no està en el programa polític del Partit Popular. A portes del 70 aniversari d’aquell cop d’estat feixista del 18 de juliol, la dreta extrema s’ha tornat a mostrar amb tota la seva transparència aquesta setmana. La setmana negra del PP

EL MUNDO – 09/07/06

El passat dimarts 4 de juliol, a la nit, es va poder veure i viure un terrible contrast a la televisió. Per una banda, el Canal 33 oferia un reportatge merescut, entranyable, vital i humà, sobre un grup de dones resistents contra el franquisme, dones com Neus Català, Maria Salvo, Teresa Buigues o la germana de l’assassinat Puig Antich. Un seguit d’entrevistes en les quals un grapat excepcional de protagonistes de la lluita per les llibertats i contra la dictadura compartien el seu compromís i les seves vivències. Unes experiències de lluita, amb nom de dona, en un any en el que la recuperació de la memòria històrica es va obrint pas (commemoració del 75 aniversari de la República, impuls pel govern català del memorial democràtic, retorn dels papers de Salamanca, retirada de símbols feixistes…).

Paral·lelament, es donava a conèixer a través dels telenotícies i els telediaris la vergonyant i col·laboracionista posició del Partit Popular (PP) en no votar a favor de la condemna del franquisme al Parlament Europeu.

Quin contrast. Unes dones del bàndol dels vençuts que havien patit la repressió mantenien el seu compromís amb la democràcia, la justícia i les llibertats; el PP, amb una actitud que no es correspon amb la d’un partit democràtic, no se sumava al Parlament Europeu a la condemna de la sublevació militar del general Franco, que va provocar la guerra d’Espanya, aquell 18 de juliol de 1936, ara farà 70 anys.

El PP es mantenia doncs –com, lamentablement, era d’esperar- al costat dels vencedors: dels que van donar el cop feixista i dels que van gestionar la dictadura (no oblidem que el president honorífic del PP és Manuel Fraga Iribarne, que abans de ser senador i president de Galícia, va ser ministre del dictador Franco).

El PP ha demostrat, al govern i a l’oposició, que té la dreta extrema al seu interior i que l’ha de continuar alimentant amb el seu vincle amb el passat franquista i amb els actuals posicionaments polítics i socials (el debat sobre l’Estatut i ara el procés de pau i de normalització política a Euskadi, en són dos clars exemples).

Queda clar que molts dels dirigents d’aquest partit no són homologables a la dreta europea. Els seus responsables, Rajoy, Aznar, Zaplana, Acebes, Vidal-Quadras o Mayor Oreja, no són l’expressió de la l’alternança al govern com succeeix a països com França o Alemanya, sinó que són els representats de la involució política i institucional.

Davant d’aquest evidència algú es pot preguntar si era necessari que el Parlament Europeu condemnés el franquisme. Des d’un punt de vista democràtic i europeista, claríssimament sí.

El cop d’estat contra la legalitat republicana i l’aixafament de la decisió democràtica dels ciutadans als anys trenta va afectar Europa. Els colpistes de 1936 només van poder vèncer al Front Popular, el Front d’Esquerres i l’experiència republicana, amb el suport exterior de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi. Els bombardeigs aeris de Corbera d’Ebre i de Gernika van ser els primers exemples de la matança de civils, un model terrorífic que posteriorment es va aplicar durant la Segona Guerra Mundial.

A més, l’Europa d’avui ha de reflexionar encara sobre aquells anys, quan les democràcies veïnes van abandonar la República Espanyola sota el jou franquista i la no intervenció va preparar el Pacte de Munic de 1938 que portaria el continent europeu al desastre del nazi-feixisme i a una devastadora nova confrontació militar. Cal recordar que Lluís Companys ha estat l’únic President d’un govern europeu electe democràticament que ha estat afusellat. L’Europa actual ha d’assumir de manera autocrítica la complaent actitud, durant anys, de bona part dels líders europeus occidentals amb la dictadura franquista i la seva evolució.

També, en un procés de construcció europea, cal tenir en compte que milers i milers de republicans i republicanes van participar en la lluita contra el feixisme a diversos països d’Europa, que molts van patir i van morir als camps d’extermini nazi i que molts d’altres van sumar-se a la resistència a diversos països.

La Unió Europea (UE) té en el seu passat l’Alemanya nazi, la Itàlia feixista i l’Espanya franquista. Aquestes fosques experiències i les seves repercussions negatives contra els drets de les persones, dels pobles i contra la pau, necessiten de la condemna i el no oblit de les institucions europees. Necessiten, també, del reconeixement i l’homenatge permanent cap aquells que la van patir i que van lluitar per les llibertats, la pau i la democràcia.

La condemna del franquisme i l’homenatge als lluitadors i lluitadores per la llibertat no està en el programa polític del PP. A portes del 70 aniversari d’aquell cop d’estat feixista del 18 de juliol, la dreta extrema s’ha tornat a mostrar amb tota la seva transparència aquesta setmana. Ha estat la setmana negra del PP: Vidal-Quadras contra l’ús del català a la UE, Mayor Oreja no ha condemnat el cop franquista al Parlament Europeu i el “centrista” Piqué ha afirmat que el franquisme no va ser un règim feixista.

Jordi Miralles i Conte
Coordinador general d’EUiA i diputat

[@more@]

Quant a iescudero

Em dic Iñaki Escudero i sóc coordinador d\'EUiA a la comarca d\'Osona i membre del seu Consell Nacional a Catalunya. Vaig néixer l\'any 1973 a Irun (Guipúscoa) i visc a Vic des de l\'any 2001. Crec en una societat més justa i sense desigualtats, i és per això que milito a EUiA, una organització que té com a objectiu transformar aquesta societat.
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.